No crec pas que li faci gràcia de saber-ho, però no em puc estar de dir-li que cada dia, des de fa més de deu anys, amb la perseverança dels resignats si us plau per força, una colla considerable de ciutadans del meu poble se’n recorden d’una antiga regidora a qui el seu currículum d’arquitecte-urbanista, sense competència professional a les llistes del partit que va guanyar les eleccions municipals, la va predestinar a fer-se càrrec de les responsabilitats del departament d’urbanisme. I no se la poden treure del cap, aquests veïns, perquè cada dia que passen per un determinat carrer, ensopeguen amb un nyap que els hi amarga la vida, d’aquells que mai se li poden dispensar als que des dels governs municipals han de vetllar per facilitar-nos la mobilitat, enlloc de complicar-nos-la. Per tant, la pobre i santa mare d’aquesta regidora maldestre, sense tenir-ne cap culpa, pagarà molt de temps, em temo que fins que al bunyol urbanístic se li trobi remei si algun dia se li’n troba, per la negligència d’una filla que podent evitar-ho, perquè era la que tenia la darrera paraula i els coneixements tècnics per fer-ho, no va moure un dit per facilitar primer la vida a les persones que van a peu, en comptes de quedar bé amb els usuaris de cotxes.
Vet-aquí que aquesta regidora, doncs, amb reputació de ser del morro fort i estar poc predisposada a rectificar quan havia pres una decisió equivocada, va “visar” la urbanització d’un carrer bastant cèntric i concorregut del barri antic del meu poble per assegurar el tràfic fluid d’automòbils en una sola direcció, deixant pels vianants unes voreres malgrat que esquifides, suficients; menys en un punt concret del trajecte on en estrènyer-se la vorera per deixar més espai als cotxes no va adonar-se (o potser sí que se’n va adonar, però va mirar cap a una altra banda), que la mala alineació d’una casa obstruïa el pas per la vorera de dos vianants de costat, i que sobretot obligava a baixar-ne si s’arrossegava un carret de la compra o s’anava en cadira de rodes. El malpàs només afectava a un tram del carrer, però tenint en compte que hi ha moltes botigues pel voltant, constantment es veu gent gran fent gimcanes amb el carretó, passant un calvari per esquitllar el punt conflictiu. És precisament quan passen tantes angunies que la gent se’n recorda de la regidora, encara que no la coneguin de res i només l’al·ludeixen, en tant que responsable municipal de la llufa, en el moment que urbanitzaren el carrer.
No hagués costat gens dissimular un parell de pams aquell bony o gep inoportú, no calia pas carregar-se mitja casa. Però els tècnics de l’ajuntament van deixar-ho estar com estava, per una senzilla raó: la mandra d'haver de negociar amb el propietari de la casa boteruda; oblidant que quan es treballa a l’ajuntament el que importa en el desenvolupament de cada projecte urbanístic o de qualsevol naturalesa és el benestar de les persones. I com que d’aquell “detall” mal acabat moltes persones, algunes grans com ja he dit, cada dia en surten perjudicades, els seus renecs i penjaments a la regidora de l’època li haurien d’escaldar, almenys una mica, la consciencia. Però, ca! Dubto que inclús si algun dia passa per aquell indret s’hi fixi. només veurà que bé que circulen els cotxes enlloc de veure les persones que fan tentines en el malpàs que va parir.
Mireu, aquesta historieta que no és de ficció, le aprofitada per introduir la reflexió d’avui perquè em consta que amb més o menys variables, el relat pot encaixar en qualsevol poble, ja que les seqüeles d’obres públiques mal acabades per negligència dels dissenyadors i controladors, que perjudiquen el desenvolupament pacífic de la vida dels ciutadans, se’n poden trobar a cabassos. I el més curiós és que, malgrat quasi mai ningú se’n fa responsable del desgavell, sempre acaben pagant el pato els contribuents, ja que poques vegades es repercuteixen les despeses extres per arreglar nyaps als tècnics o treballadors responsables que correspongui, ja que mai la culpa és de ningú. Aquests darrers dies a les Cases d’Alcanar, per exemple sense anar més lluny, molts ciutadans es deuen haver enrecordat de les mares dels regidors i regidores que temps enrere varen concedir llicències d’obres per edificar en terrenys inundables, alguns en el vell mig d’una torrentera. Ja no només es tractava d’una desídia com la de la regidora del meu poble, en el cas d’Alcanar més de quatre s’hi varen fer la barba d’or a costa de “les persones” per la seguretat de les quals tenien de vetllar. La conclusió de la reflexió podria ser que els càrrecs públics i, per extensió, els funcionaris de l'administració en general, han d’estar al servei de les persones, regla de joc que molts dels regidors i regidores d’ahir i d’avui en fan un cas com un cabàs i, ni per casualitat, se’n senten responsables de les conseqüències d'una feina feta amb poca traça. El que vulgui protestar, deuen pensar, que se les apanyi amb el mestre armer!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada