divendres, 10 de setembre de 2021

APUNT PER ANAR A ESCAMPAR LA BOIRA DE BRACET AMB L’IMSERSO

 

Ja fa dies que els pensionistes van rebre les esperades cartes de l’Imserso i, si no s’espatlla res, a partir d’octubre la gent gran, sense tenir d’esperar com anys enrere que el turisme massiu de temporada vagi de baixa, perquè de turisme normal enguany tururut!, serà l’hora del turisme social dels jubilats pota-rancs que, com si la pandèmia ja fos història del passat i tot fos com sempre, encara que qui més qui menys tingui una rata passejant-se-li a la panxa. Gràcies a aquest invent franquista del “turisme social”, tradicionalment es trampejava la temporada baixa a molts hotels, molta la gent gran que se senti jove, malgrat li costi més de bellugar-se, però que té claríssim que el temps passa volant, ja tornarà a fer cua amb il•lusió davant les agències de viatges, per aconseguir plaça en algun dels destins més buscats. I els hotels que acolliran aquesta eixam de turistes d'ocasió i de rebaixes, confirmaran una vegada més, si rehabiliten els bufets lliures en pla afartapobres i les ballaruques, aquell estirabot del sorneguer Pla: “els vells semblem gairebé morts, però, renoi!, encara estan ben vius”.

Les sales de ball d’aquests hotels i els seus bufets, encara que no siguin tan pantagruèlics com en temps reculats perquè els empresaris de la restauració han fet números i diuen que amb els iaios de l’Imserso hi deixen molt de pèl, faran palès que l’única manera d’envellir com cal i amb certa dignitat és sentir-se, no jove perquè el miracle és impossible, però si capaç i valent per traure-li el suc a la poca o molta vida que quedi, esprement-ne fins a la darrera gota. La gent gran que s’apunta a l’Imserso fuig de la rutina d’envoltar-se i conviure durant només de records a la vora del foc, i aposta per practicar desfogadament el carpe diem, refiats que administrant-lo amb seny les reserves, a les persones grans els hi queda un bon grapat de futur per davant, encara que sigui esbufegant una mica més que uns anys enrere i engalipant la pandèmia perquè no els atrapi.

Sempre s’ha sentit a dir que una de les coses importants, quan ja l’esquena suporta i de les cames pengen uns quants anys, és no jubilar-se de la vida i molt menys fer-ho voluntària i resignadament acollonit per un entorn bellugadís, que no creu massa en això de la joventut d'esperit. Mantenir-se jove d’esperit vol dir no perdre mai la il•lusió per fer coses, endreçant al calaix de sastre dels records les migranyes, els desenganys, les angoixes i les maleïdes retallades del poder adquisitiu. La gent gran que no dimiteix de viure amb dignitat, ha de començar per a no arronsar-se per les xacres, doncs la malaltia no és monopoli de la vellesa, com tampoc ho és enamorar-se, de la joventut. Per desgràcia hi ha gent molt jove que està baldada i, per sort, encara s'escriuen tendres històries d’amor protagonitzades per gent compresa en aquella edat indefinible que se’n diu venerable. Com deia el descarat poeta Auden: “ només no hi ha vida sexual, a la tomba”.

I és que mentre hi ha vida hi ha esperança i el sexe, encara que ja necessiti unes bones crosses, també ajuda a tirar endavant. S’ha de trencar l’hipòcrita prejudici que veure una parella de vells amants agafats de la maneta o fent-se un petó en públic pegui o cridi l'atenció, com si fardar d'estimar-se, a partit de certa edat sigui quelcom escandalós o brut. D’altra banda, tingueu en compte que fins i tot un carca tan estirat com el clerical Chesterton tenia les coses clares, en aquest aspecte: “quan s’apaga la bombeta de baix, s’encén la de dalt”. És a dir, a les persones grans, pel fet de ser-ho no se’ls hi ha acabat la corda i poden conrear una activitat inclús intel•lectual o creativa la mar de fecunda.

El fenomen de l’Imserso, malgrat la seva aparent manca de pedigrí, tirant inclús a certa vulgaritat, durant dècades ha posat en relleu que queda molta energia per cremar a les cames i al cor de la gent gran. Espero que la tímida represa del turisme social després de tants confinaments i restriccions de les expansions socials, no hagi perdut la pistonada i l'encant. El que fora ideal, qui sap si algun dia s’aconseguirà, es que la gent gran no desfogui tota aquesta energia pròpia de la segona joventut ballant a totes hores i atipant-se als bufets lliures com si el món s'acabés; però a qui només sigui feliç remenant els malucs no cal menystenir-lo ni ridiculitzar-lo, almenys no estarà parat, ni sol, ni trist. I pels temps que corren, això ja és un gran què! Bon cap de setmana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada