Ja hi podem córrer a barrar fronteres i a posar l’exercit a patrullar pels carrers, que mentre tota una sèrie de fanàtics – no sempre morts de gana, però sí ressentits i il·luminats -, estiguin disposats a guanyar-se el cel suïcidant-se matant quantes més persones puguin d’una sola tacada, la societat té les de perdre. I malgrat les paraules, amenaces i promeses dels polítics de que hi posaran remei practicant la llei del Talió (com acaba de fer Bilden, a cop de dron, iniciant un estira i arronsa pervers que cada cop serà més brutal), la nostra fragilitat es fa palesa a cada cantonada. Perquè per molts escorcolls preventius que es facin a les xarxes, per molt que es legislin escanyaments de llibertats i per molts assassinats selectius de terroristes que es planifiquin com a revenja preventiva, res podrà fer desdir de la seva obsessió a un botxí d’infidels que es cregui “escollit” per una missió divina, perquè des de la més discreta soledat del “llop solitari” o en quadrilla, faci esclatar la caixa dels trons enmig d’una multitud innocent i desvalguda.
I ho tenim pelut per aturar-ho perquè la solució no passa per posar el dit a l’ull a tots els que s’han criat o mamat uns valors diferents dels nostres. Aquesta identificació de l’enemic potencial és massa burda i esbiaixada, i ni que fos possible, retòricament parlant, tampoc donaria cap resultat pràctic ja que per molt que s’afini en l’esbrinament les aparences enganyen i, a més a més, seria una injustícia ja que cadascú és com és i cada casa és un món. I com a tot arreu, s’hi poden trobar entre la gent d’altres cultures persones mentalment sanes i persones perillosament tarades. A la meva manera de veure, doncs, el problema rau en que determinada gent és torna radical, i arriba a interioritzar tant d’odi a uns suposats enemics de la seva raça, que es deleix per sacrificar la seva vida per alliberar o venjar els seus “germans”, sobretot quan es refia que la recompensa serà el cel i compartir una taula amb Al•là, servida per hurís.
Contra aquesta llei de terrorisme no s’hi valen les defenses convencionals ni les repressions extraordinàries amb la intenció de canviar el xip a les societats que els emparen; per tant caldria aprofundir mes en l’arrel del problema i no tenir mandra per aplicar solucions de més calat que les simplement armades, eliminant d’entrada les bosses de pobresa entre els immigrants i refugiats, garantint de veritat la seva integració amb normalitat, començant per assegurar-los l’accés a un lloc de treball que els permeti guanyar-se la vida amb dignitat, mantenir una família i disposar d’un habitatge per no haver de dependre de la solidaritat i de les subvencions. Això sí, com a condició sine qua non caldria exigir que sense reserves de cap mena manifestessin la seva voluntat d’integrar-se en la societat acollidora (llengua, costums i cultura). Respectar les seves arrels culturals tradicionals i creences religioses, no pot significar mai permetre que a base de xantatge emocional pretenguin que la societat acollidora jugui la partida de la convivència amb les regles dels forasters.
Esclar que per aplicar aquestes mesures, en molts casos ja s’ha fet tard, doncs quan es varen obrir de bat a bat les portes als immigrants (pels que tinguin memòria de peix, quan manava l’Aznar), fou perquè fessin la feina que els autòctons no volien fer ni regalada. Occident s’ha caracteritzat, en la qüestió de la immigració, per enlloc de fomentar que no fugissin dels seus països d’origen els hi robaven els recursos naturals necessaris per subsistir. Amb aquesta política de pura cobdícia Occident s’ha anat cavant la tomba de la inseguretat mundial, en part a causa de la manca d’integració dels nouvinguts a tremuja. Per tant, una bona tanda de reflexions sobre aquesta qüestió s’hauria d’obrir ràpidament a tota Europa, i a la resta del món, en comptes de perdre el temps en picabaralles polítiques de tan curta volada que no beneficien a ningú més que a uns quants capitalistes pervertits i renegats del capitalisme honest, que s’omplen les butxaques gràcies a l’economia submergida que a tot arreu s’engreixa amb la suor dels desheretats de la seva terra i dels pelacanyes a la força.
Si hi hagués temps, la recepta no té dubtes: esbandir d’una vegada les guerres i que es destruïssin de veritat les armes, que es reconstruïssin les zones desbastades en tots els sentits, perquè sense abandonar casa seva per buscar refugi a l’estranger poguessin viure dignament i en pau. I si per aconseguir-ho s’hagués d’empresonar algú, o fins i tot tallar algun cap, que fos als mafiosos que emulant els traficants d’esclaus de temps reculats, viuen d’explotar descaradament la misèria dels refugiats i dels immigrants. I caldria també que s’escarmentés els profetes que escalfen els ànims des d’algunes trones on s’ensiborna els pobres d’esperit amb el mantra que carregant-se infidels tenen assegurada una cadira i una rebolcada amb una hurí, al particular cel de les oques. Però perquè aquesta operació donés resultat caldria que la pilotés, per exemple una institució com la ONU; cosa improbable donada la seva condició d’eixorquia patològica, que només serveix d’espantall bord. Francament, encara que no m’agradi, sóc pessimista. No un optimista ben informat, sinó un pessimista absolut perquè he arribat a la conclusió que el paradís és irrecuperable. A pagès dirien que poc es pot esperar res de bo per refer les parets de l'edifici amb els manobres tan matussers que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada