DE LA GRANDESA A LA MESQUINESA

            El senyor Rajoy, un malabarista de la mesquinesa, des de l’altra cap del món ha volgut tocar el botet al senyor Mas reclamant-li “grandesa de mires” per reconduir aquest embolic institucional que des de Madrid en diuen “el asunto catalán”. Com sempre, ho ha dit fent aquell posat de viatjant de gra cuit que tant li escau quan predica allò en què no creu o parla d’allò que no entén. Mentre el diàleg lleial que va proposar fa quatre dies el pensi establir a distància i fent de mestre tites, com si els catalans encara portéssim caminadors, va lluny d’osques i no aturarà la trompada que sembla inevitable mentre vulgui combatre amb amenaces i lleis un esclat de sentiments desbocats. Si el senyor Rajoy no tingues les orelles a cal ferrer sabria que no se li pot parlar de grandesa a un poble que s’ha sentit escarnit, ofès i impotent tantes vegades, al estavellar-se una i altra vegada contra una paret.

            Una majoria de catalans va donar la darrera mostra de grandesa entomant un Estatut escantonat i llimat per totes bandes, que no el reconeixia ni la mare que l’havia parit, gairebé acotant el cap i menjant-se l’orgull ferit pels “amics socialistes”. Però la tropa que acomboiava el gran gallec no en va tenir prou amb aquesta humiliació i encara volgué trepitjar una mica més a Catalunya portant les despulles d’aquell Estatut, violat pel davant i pel darrera, al temple dels guardians de la Constitució perquè el sacrifiquessin en desgravi a la Pàtria. ¿Que no se’n recorda el senyor Rajoy de quan els seus anaven de croada per Espanya, fent la guerra santa en contra de la llengua, la cultura i les ganes dels catalans que els deixessin viure en pau? ¿Aquell comportament potiner era un exemple de grandesa de mires? El senyor Rajoy ho té molt mal parat si pensa establir el diàleg posant-li el peu al coll a l’interlocutor, amorrant-lo un mica més a terra. Amb la presentació dels pressupostos del 2014 acaba de carregar-se el canvi d’agulles que podia evitar un xoc de trens històric. És clar que un trist viatjant de gra cuit no dóna per més...