DONES VALENTES CONTRA EL CÀNCER DE MAMA

            Avui, que a tot el món es fa memòria del càncer de mama, voldria aprofitar-ho per dedicar aquesta modesta reflexió a ponderar la valentia de les dones que arrepleguen aquesta maleïda malaltia i lluiten decidides a sortir-se’n de l'engrapada barroera amb el mínim de seqüeles possibles. Perquè, a la meva manera de veure, si sempre és un pal entomar un diagnòstic tan inesperat com cruel, en el cas d’una dona afectada per càncer de mama no deixar-se abatre té un doble mèrit que cal reconèixer-li i posar-lo com exemple de superació personal, davant la qual cal treure’s el barret. Un diagnòstic d’aquesta mena té una pena complementària: a part de la basarda pròpia de la incertesa al saber-se portadora d’una malaltia, que només de posar-te el nom als llavis fa tremolar, s'ha d'afegir el convenciment que a més a més de trasbalsar-li la salut queixalarà un atribut estètic tan sagrat per una dona com són els seus pits. I malgrat la primera reacció sigui de rebel•lia i de rebuig a una puntada de peu tan injusta del destí, de mica en mica la dona treu forces de flaquesa per fer veure que entoma animada el calvari que li espera, moltes vegades justament per evitar que els del seu entorn s’ensorrin. Aquestes dones valentes s’empassen unes llàgrimes que vessen quan ningú n’és testimoni, perquè els seus homes, fills o pares no pateixin. Per aquest sol detall, ja es mereixen que se’ls hi tingui en compte, en un dia com avui internacionalment dedicat a la lluita contra el càncer de mama, aquesta generositat quotidiana que les fa encara més dignes d’admiració.

            Ningú pot posar-se sota la pell de cap dona i pretendre clavar-la expressant amb paraules sensacions tan trencadisses si no les ha experimentat personalment i, per tant, és possible que aquesta reflexió no es basi en altra cosa que en albirar sentiments. Però del que no hi ha cap dubte és de que, arribi com arribi una dona diagnosticada de càncer de mama a la conclusió que s’ha de tirar endavant sigui com sigui, en aquesta resistència radica, precisament, la grandesa de la seva valentia. És cert que els avenços de la medecina ajuden a sortir d’una sessió de radio o de quimio amb una espurna d’esperança als ulls, però també hi contribueix i molt, que tots els equips oncològics s’esforcin, amb una delicadesa i sinceritat que només pot ser fruit d’exercir aquesta especialitat per vocació, per fer passar un tràngol tan complicat de l’unica manera possible: no embolicant la realitat entre cotó-fluix i deixant oberta de bat a bat la porta de la confiança en la curació. Sempre recordaré com em va ajudar, que quan jo em planyia per viure de prop una experiència d’aquesta mena, una de les dones valentes que amb aquesta reflexió voldria homenejar, em digués: “no pateixis, les dones som més fortes del que et penses”. Espero haver trobat les paraules justes per explicar-me. Si no fos així, no m’ho tingueu en compte.