De la
sostenibilitat del sistema de pensions d’ençà de la crisi se’n parla molt
sovint, però mai des d’una perspectiva positivista sinó derrotista i fatalista,
empescant-se’n mil maneres d’escanyar la
despesa en pensions i dependència, enlloc de buscar la manera d’incrementar els
recursos per mantenir-la en nivells suficients. És cert que l’any 1922 Espanya
tindria 7,2 milions més de persones més grans de 64 anys i 9,9 milions menys de
ciutadans en edat de treballar; és a dir: que cada 10 persones productives haurien
de mantenir sis ancianes o criatures. Però també ho és, de cert, que si no es
posa fil a l’agulla ara mateix, en quatre dècades l’anomenada taxa de
dependència arribarà al 100% i, per tant, la paradeta farà fallida. Per aquesta
raó fa tanta ràbia que els governs en general, enlloc de trencar-se les banyes
per mantenir l’estat del benestar apostant fort pel creixement econòmic, per
una política fiscal responsable i pel desmantellament de rectories i
privilegis, els hi falti voluntat política i el que s’ha de tenir, per
carregar-se l’alarmisme fal·laç escatxigat per grups econòmics i ideològics
interessats a desmantellar la protecció social i a privatitzar l’estat del
benestar. Les coses s’han de dir com són, i ja n’hi ha prou d’amagar el cap
sota l’ala i combregar amb rodes de molí.
Al Japó,
on també tenen un desequilibri demogràfic preocupant – a trenta anys vista un
de cada quatre japonesos tindrà més de 65 anys -, els partits polítics es bolquen
en favor de la gent gran des del moment que, tocant de peus a terra, s’han
adonat que les persones grans són determinants en els resultats electorals. ¿On
està escrit que un país ha de superar la crisi ofegant vells i dependents? La
gent gran no s’ha de resignar a fer el ploramiques i ha d’acostumar-se a fer
sentir la seva veu sense intermediaris, perquè l’experiència demostra que si
vols està ben servit, fes-te tu mateix el llit. La gent gran en sap prou
d’explicar-se per si sola i pot fer decantar la balança perquè no li estafin
els drets que s’han guanyat, pencant i cotitzant tota una vida de sacrificis.
Demà ja en parlarem del cas de les pensions no contributives, però amb les
contributives no es pot consentir que cada any perdin valor: per dues raons, primer
perquè no és de rebut que els plats trencats pels poderosos els hagin de pagar
els pelacanyes i, sobretot, perquè hi ha pel mig un contracte social pensionista-estat
que s’ha de respectar peti qui peti. I amb molta més raó en un país corcat per
la corrupció de l’establishment i per un frau fiscal abominable. (demà ho
rematarem)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada