Follow by Email

dijous, 3 d’octubre de 2013

LES PENSIONS: CRÓNICA D'UNA VERGONYA (2)

            De la sostenibilitat del sistema de pensions d’ençà de la crisi se’n parla molt sovint, però mai des d’una perspectiva positivista sinó derrotista i fatalista,  empescant-se’n mil maneres d’escanyar la despesa en pensions i dependència, enlloc de buscar la manera d’incrementar els recursos per mantenir-la en nivells suficients. És cert que l’any 1922 Espanya tindria 7,2 milions més de persones més grans de 64 anys i 9,9 milions menys de ciutadans en edat de treballar; és a dir: que cada 10 persones productives haurien de mantenir sis ancianes o criatures. Però també ho és, de cert, que si no es posa fil a l’agulla ara mateix, en quatre dècades l’anomenada taxa de dependència arribarà al 100% i, per tant, la paradeta farà fallida. Per aquesta raó fa tanta ràbia que els governs en general, enlloc de trencar-se les banyes per mantenir l’estat del benestar apostant fort pel creixement econòmic, per una política fiscal responsable i pel desmantellament de rectories i privilegis, els hi falti voluntat política i el que s’ha de tenir, per carregar-se l’alarmisme fal·laç escatxigat per grups econòmics i ideològics interessats a desmantellar la protecció social i a privatitzar l’estat del benestar. Les coses s’han de dir com són, i ja n’hi ha prou d’amagar el cap sota l’ala i combregar amb rodes de molí.


            Al Japó, on també tenen un desequilibri demogràfic preocupant – a trenta anys vista un de cada quatre japonesos tindrà més de 65 anys -, els partits polítics es bolquen en favor de la gent gran des del moment que, tocant de peus a terra, s’han adonat que les persones grans són determinants en els resultats electorals. ¿On està escrit que un país ha de superar la crisi ofegant vells i dependents? La gent gran no s’ha de resignar a fer el ploramiques i ha d’acostumar-se a fer sentir la seva veu sense intermediaris, perquè l’experiència demostra que si vols està ben servit, fes-te tu mateix el llit. La gent gran en sap prou d’explicar-se per si sola i pot fer decantar la balança perquè no li estafin els drets que s’han guanyat, pencant i cotitzant tota una vida de sacrificis. Demà ja en parlarem del cas de les pensions no contributives, però amb les contributives no es pot consentir que cada any perdin valor: per dues raons, primer perquè no és de rebut que els plats trencats pels poderosos els hagin de pagar els pelacanyes i, sobretot, perquè hi ha pel mig un contracte social pensionista-estat que s’ha de respectar peti qui peti. I amb molta més raó en un país corcat per la corrupció de l’establishment i per un frau fiscal abominable. (demà ho rematarem)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada