En una trentena de països el proper
diumenge es convocaran actes per reflexionar sobre el fracàs, intentant que
ningú senti vergonya de tenir projectes empantanegats, ni por d’emprendre’n de
nous. Segons diuen els psicòlegs, fracassar
no vol dir altra cosa que haver intentat un projecte personal o d’empresa que
no ha reeixit com s’havia previst. Fracassar, doncs, és condició humana des del moment que s’ha d’aprendre a
caminar a base de fotre’s de lloros i tornar-ho a intentar. Però llevat dels països
anglosaxons, el fracàs no està ben vist i esguerrar-la es considera una llàntia
a la camisa, d’aquelles llànties que no es netegen mai del tot. Ben al contrari
d’altres cultures que consideren que fracassar no significa el final de res,
sinó que forma part del camí d’espines de la vida. En Churchill va avisar que: “per
tenir èxit s’ha d’aprendre a anar de fracàs en fracàs, sense desesperar-se”. I
en Henry Ford va clavar la sentencia afegint que: “el fracàs és una ocasió
immillorable per començar una altra vegada, però amb més intel·ligència”.
En canvi aquí no, aquí condemnem el fracassat
a purgar el pecat tota la vida, considerant que mai més serà capaç de fer res
de bo i li tanquem l’aixeta del crèdit i de la confiança. No obstant això, el
fracàs no esdevé mai perquè sí: ni és genètic ni respon a cap mal jugada del
destí. El fracàs empresarial, per exemple, té causes tan concretes com la falta
d’experiència, l’absència d’un pla de negoci, la indecisió a l’hora d’elaborar
el producte i l’estratègia comercial, embarcar-se sense capital, no tenir
mercat, abraçar més del que es pot estrènyer, envoltar-se de col·laboradors llepons
enlloc de crítics sincers o abusar d’anar a manlleu. Si una vegada hom s’ha
fotut la trompada, analitzés les causes i hi posés remei intentant-ho de nou,
de ben segur les coses li anirien molt millor amb l’experiència que arrossega a
la motxilla. El problema és que al fracassat difícilment la societat li dóna
una segona oportunitat, sense mirar-se’l de reüll. Però també ho és que el
fracassat, enlloc d’esbrinar on s'ha ficat de peus a la galleda, massa vegades
reacciona exclamant: “jo no hi he tingut res a veure. Ha sigut cosa de la mala
sort!” Cregueu que la sort no hi té res a veure, malgrat n’hi ha molts que
refiant-se de la sort, es posen a jeure. I aquest tarannà, tant a nivell personal
com per gestionar una empresa o governar un país porta al fracàs absolut. I
perdoneu les molèsties!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada