Plantejar qualsevol manifestació com un pols o un envit
és un error d’estratègia difícil d’amagar, sobretot quan els resultats es
queden curts. És el que va passar ahir amb la concentració unionista a plaça
Catalunya, que es va convocar amb voluntat de revenja quantitativa als
partidaris de la independència que varen participar a la Via Catalana. Més
enllà de no posar-se d’acord amb les xifres, els promotors de la juguesca no
han sabut entomar amb elegància democràtica que aquella majoria silenciosa que
quan es manifesten els independentistes es queda a casa perquè, segons els
unionistes, són dels seus; ahir els hi va girar l’esquena descaradament i
malgrat la histriònica Alicia mirés de trobar excuses de mal pagador, aquest
envit que ells varen proposar l’han perdut en termes de victòria o derrota que,
per desgràcia, és només com alguns saben interpretar l’esperit democràtic. La
democràcia no aixopluga vencedors i vençuts, sinó ciutadans que tenen opinions
diferents, les discuteixen aferrissadament valent-se d’arguments i paraules, i
quan no es posen d’acord ventilen les diferències establint majories i minories
mitjançant votacions i comprometent-se a respectar sempre el veredicte de les
urnes. A la meva manera de veure, potser és que aquest país s’ha penjat el
diploma de demòcrata sense haver aprovat l’assignatura.
I una
prova fefaent del que em temo que passa, és aquesta mala costum creixent d’abusar
de l’adjectiu “constitucionalistes” per identificar als que defensen
legítimament la tesi contraria al sobiranisme. És que aspirar a exercir el dret
d’autodeterminació està prohibit per la Constitució? Malament si es vol vendre
d’aquesta manera, perquè cap constitució democràtica pot rebutjar l’empara a
les idees dels ciutadans, sempre que no prediquin la violència o el tolitarisme.
I al que ens hauríem d’acostumar és a no enverinar les paraules innocents amb
carregues subliminals de rebuig als que no pensen com una majoria
circumstancial voldria que pensessin tots i per sempre. Mentre el respecte no
sigui la moneda de canvi de la convivència política, la nostra democràcia farà
l’ànec i el ridícul renegant, per exemple, de pràctiques tan elementals com que
un poble pugui exercir el dret a decidir que vol “divorciar-se” perquè no se
sent estimat. I, per tant, les reivindicacions sobiranistes han de cabre a la
Constitució, si aquesta té intèrprets demòcrates i no simples inquisidors de la
veritat única.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada