Follow by Email

diumenge, 13 d’octubre de 2013

I ARA QUÈ, ALGÚ ES DONARÀ PER LA PELL?

Plantejar qualsevol manifestació com un pols o un envit és un error d’estratègia difícil d’amagar, sobretot quan els resultats es queden curts. És el que va passar ahir amb la concentració unionista a plaça Catalunya, que es va convocar amb voluntat de revenja quantitativa als partidaris de la independència que varen participar a la Via Catalana. Més enllà de no posar-se d’acord amb les xifres, els promotors de la juguesca no han sabut entomar amb elegància democràtica que aquella majoria silenciosa que quan es manifesten els independentistes es queda a casa perquè, segons els unionistes, són dels seus; ahir els hi va girar l’esquena descaradament i malgrat la histriònica Alicia mirés de trobar excuses de mal pagador, aquest envit que ells varen proposar l’han perdut en termes de victòria o derrota que, per desgràcia, és només com alguns saben interpretar l’esperit democràtic. La democràcia no aixopluga vencedors i vençuts, sinó ciutadans que tenen opinions diferents, les discuteixen aferrissadament valent-se d’arguments i paraules, i quan no es posen d’acord ventilen les diferències establint majories i minories mitjançant votacions i comprometent-se a respectar sempre el veredicte de les urnes. A la meva manera de veure, potser és que aquest país s’ha penjat el diploma de demòcrata sense haver aprovat l’assignatura.


            I una prova fefaent del que em temo que passa, és aquesta mala costum creixent d’abusar de l’adjectiu “constitucionalistes” per identificar als que defensen legítimament la tesi contraria al sobiranisme. És que aspirar a exercir el dret d’autodeterminació està prohibit per la Constitució? Malament si es vol vendre d’aquesta manera, perquè cap constitució democràtica pot rebutjar l’empara a les idees dels ciutadans, sempre que no prediquin la violència o el tolitarisme. I al que ens hauríem d’acostumar és a no enverinar les paraules innocents amb carregues subliminals de rebuig als que no pensen com una majoria circumstancial voldria que pensessin tots i per sempre. Mentre el respecte no sigui la moneda de canvi de la convivència política, la nostra democràcia farà l’ànec i el ridícul renegant, per exemple, de pràctiques tan elementals com que un poble pugui exercir el dret a decidir que vol “divorciar-se” perquè no se sent estimat. I, per tant, les reivindicacions sobiranistes han de cabre a la Constitució, si aquesta té intèrprets demòcrates i no simples inquisidors de la veritat única.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada