Follow by Email

diumenge, 6 d’octubre de 2013

AMB ELS ULLS OBERTS DE BAT A BAT

            Si féssim treballar una mica més el senderi i no estiguéssim tan penjats de la pluja de declaracions dels polítics, potser ens adonaríem que els números que ens volen vendre no quadren si fem la prova del nou i, per tant, que algú ens vol fer combregar amb rodes de molí. En Pla, que venia de pagès, sempre repetia a tothom que el volia escoltar: “miri que no el fotin!” Fins i tot al seu masover li feia passar comptes de la llet del mas, perquè tenia clar que: “no et pots refiar ni de la camisa que portes, per molt que te l’estimis”. Ves a saber si era o no malaltissa aquesta dèria, però, mireu que us dic: potser sí que a vegades tenen raó els pagesos que la por guarda la vinya. A mi em sembla que els ciutadans, de tot arreu, pequem d’ingenus, i no fem passar comptes en serio als que remenen les nostres cireres, per si de cas. Què coi vol dir, que això fa lleig? Més lleig fa que, per no fixar-t'hi prou qui havies fet confiança, acabi buidant-te la casa, deixant-te a la misèria. Quan tot eren flors i violes i la festa semblava que mai s’acabaria, no se sentien gaires veus de polítics, ni d’economistes, ni d’empresaris, ni de banquers tocats i posats, que prediquessin seny. Potser sí que algú remugava alguna cosa sobre mirar prim, però era amb la boca petita i sense baixar del carro de l’abundància. Va ser després, quan li veieren el cul a la gallina, que tots es van tornar savis.


            Però, i si tot plegat forma part d’una conxorxa a gran escala? I si, realment, el carro s’estimbà pel pedregar de forma freda i calculada, i no després d’una nit boja? I si els que s’han inventat aquests embolics de les bombolles, dels mercats emprenyats i de la prima de risc, portaven de cap fer-nos desesperar tant que acabéssim empassant-nos l’orgull i l’autoestima per tenir-nos més collats? Penseu-hi una mica: si el problema de tot plegat fos, com ens volen fer creure, el deute acumulat per les factures de l’estat del benestar, per quins set sous resulta que la part més important de la llufa pendent no és el capital sinó que són els interessos d’usura? No serà que alguns creditors s’estan fent la barba d’or a la nostra salut? I si, esgarrapant una mica més la crosta, esbrinem que aquests aprofitats són els mateixos que ens posen a dieta de resignació i penitència, què hem de pensar, sinó que ens porten a vendre? Si tothom que predica honestetat des dels governs, de la banca o de la trona en tingués una unça, la maleïda crisi ja estaria dada i beneïda. Però, com passa sovint, quan els que anem amb el lliri a la mà ens adonem que hi ha més voltors que no pas coloms, ja és massa tard. I com que allò que cotitza a l’alça és l’èxit i no com s’hi arriba a tenir-ne, aneu en compte a badar si no voleu que us aixequin la camisa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada