No sé si
hem oblidat que fa uns mesos Europa va destinar una partida suculenta del seu
pressupost a proveir fons per treure Espanya del pou de l’atur juvenil,
considerant que era escandalós i perillós mantenir-lo per sobre de la senyal
d’alarma d’incendi. No em consta que la campanya per posar-hi remei a aquesta
lacra social s’hagi anat més enllà de la fase de fer estudis previs sobre el
paper, romanceria que hauria de treure la son, perquè és de calaix que mentre
no es passi de la teoria a la pràctica, el més calent romandrà a l’aigüera. Però
la raó que em preocupi tant que no s’hagi posat fil a l’agulla, és perquè tinc
la sensació que no se sap per on començar, amb el perill que mentre rumien es
poleixin el pressupost amb quatre bestieses engiponades per gent amb mentalitat
funcionarial que en sa vida han posat el peu a una fàbrica, ni mamat el pa que
s’hi dóna quan una empresa per sobreviure ha de competir amb garanties d’èxit
en un mercat saturat de taurons que se les saben totes i que ens dóna cinquanta
mil voltes en productivitat. En productivitat mesurada no en funció del temps
de permanència a la feina, sinó en treure’n el màxim profit de cada hora de
treball.
Segons tinc
entès, una bona picossada del pressupost dotat per buscar feina als joves es pensa emprar en bastir
ofertes de formació a tremuja, una decisió que en principi semblaria lloable,
si no fos que la falta de criteri sobre com s’enfoca aquesta formació em fa
témer que el resultat sigui paper mullat i que, com diuen els de la terra alta,
“valdrà més l’aspart que l’ascuranda”. Quan el que caldria, per exemple, són
polítiques intensives i realistes d’impuls a la formació dual entre empresa i
formació professional, es malgasta el temps amb experiments utòpics i rancis,
on qui en surt més beneficiat no és l’estudiant sinó l’acadèmia. Els
certificats de formació que només serveixen per cobrir l’expedient, sense
afegir-hi experiència pràctica no porten gaire lluny, i per postres el jovent
encara es resisteix a comprar experiència a canvi de cobrar un sou de merda
durant mesos. Els nostres avis pagaven perquè els empresaris engargamellessin
un ofici als seus fills, la majoria dels quals foren els que aixecaren el país,
plantant-se pel seu compte. Recuperar la figura de l’aprenent no significaria
tornar a l’esclavitud, com alguns pensen. I establir un bon servei d’orientació
abans d’accedir a estudis superiors no seria cap disbarat si es vol evitar que les universitats siguin fàbriques
de parats amb carreres sense sortida. No seria un pas enrere, sinó un exercici
de pragmatisme, de tocar de peus a terra i d’estalviar recursos públics. I
perdoneu les molèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada