RECORDANT ELS SETZE JUTGES

            Recordo que els primers recitals del moviment de la nova cançó causaven una sensació estranya; la sensació del desconegut. Despertaven un interès condicionat no només a la qualitat artística, sinó també a la curiositat. A voltes, aquesta curiositat degenerava en un inexplicable rebuig que es basava en sentiments tan primaris com “no entendre prou bé” les lletres. Tot provenia de la manca de costum. És curiós, però molts dels que vivien i treballaven a Catalunya no estàvem acostumats a sentir cantar en català. Se’ls feia estranya, fins i tot llunyana la llengua. Els inicis, com els primers passos foren titubejants. S’observava una inestabilitat que era fruit tant de la inseguretat dels propis intèrprets com de la poca empenta d’un llançament comercial molt condicionat pel monopoli de les emissores de radio i per una censura agafada a contrapeu. Val a dir que el moviment de la nova cançó va recolzar principalment els seus sòlids fonaments en una fins al moment desconeguda lletra amb projecció, entenent aquesta projecció en dues vessants ben definides: poesia i revulsiu cultural i social. Quan a algú se li va acudir assimilar nova cançó amb cançó denuncia, totes les alarmes varen sonar esparverades.

            Fins aleshores, la cançó més que com un vehicle cultural era considerada com un ritme – amb més o menys musicalitat – que servia per ballar o, simplement, per entretenir. No cal dir que les cançons de moda tenien poca substància, amb lletres cursis o inspirades en el folklore nacional. En canvi, la nova cançó catalana introduïa aire fresc al incloure en el seu repertori melodies i, sobretot, lletres de cantautors d’altres països que aquí eren perfectament desconeguts o tolerats mentre s’expressessin en llengües estrangeres que poca gent entenia. En canvi, quan molts dels components dels setge jutges popularitzaven les musiques i traduïren les lletres, el moviment cultural va ser titllat de subversiu i les lletres examinades amb lupa. De ben segur que aquesta persecució va ajudar molt a la projecció del moviment, com passa ara respecte del sentiment sobiranista: quan més travetes hi posen, més gent es converteix a l’independentisme. El mateix que fa cinquanta anys: un moviment que en principi només pretenia omplir un buit musical, va esdevenir un símbol i un missatge.