Follow by Email

divendres, 25 d’octubre de 2013

QUAN FALLA L’AGAFALL DE LA JUSTÍCIA

Els ciutadans d’un estat de dret se n’han de poder refiar de la justícia, com a últim recurs on recórrer si se senten perjudicats. La gràcia de viure en un estat de dret rau en tenir la seguretat que la justícia vetllarà, amb eficàcia i diligència, que ningú s’atreveixi a atemptar contra la llibertat o la propietat de cap ciutadà i que tots els magolats o que sentin al soscaire, podran demanar que qui els hagi fet mal ho pagui amb escreix i se’ls indemnitzi adequadament pels perjudicis demostrables. Però si els ciutadans, quan se’ls parla de justícia arrufen el nas, voldrà dir que aquest estat de dret grinyola i que si no es fa res per posar-hi remei, se’n pot anar a fer punyetes? Les raons per posar en quarantena l’administració de justícia són nombroses, començant pel fet que de totes les branques de l’Estat, inclòs l’exercit, l’única que no s’ha de tret de sobre la bravada de naftalina és, precisament, la justícia. Malgrat el voluntarisme de bastants dels seus funcionaris per millorar la misèria de mitjans tecnològics, logístics i pressupostaris, els resultats fan pena. I, sobretot, porta plom a l’ala de la teòrica separació de poders i com que no acaba d’enlairar-se independent, el poder polític abusa - sovint sense resistència de la víctima, que se sàpiga -, del dret feudal de pernada.


            Si entre la sentencia i el moment del delicte pot passar una eternitat, es miri com es miri, l’administració de justícia fa l’ànec. I si per la via dels recursos i apel·lacions els poderosos poden allargar el rescabalament dels danys i perjudicis a una víctima de la família dels poca-roba quasi fins al dia del judici final, de justícia ja no cal parlar-ne. I si en aquest estat de dret de què parlàvem, el poder legislatiu ha de recórrer al poder judicial en qualitat d’àrbitre independent, però qui li posa la sopa al plat dels segons és el primer, mala peça al teler tenim per molt que vulguem disfressar-la. És més vell que l’anar peu allò de qui paga mana. Si la toga d’àrbitre – magistrats del Suprem o del Constitucional – pengés del vot directe dels ciutadans enlloc dels tripijocs dels polítics, potser la Justícia, en majúscules, tornaria a fer la feina com correspon: amb una bena als ulls. Em sembla que no cal posar exemples per il·lustrar la reflexió d’avui, perquè tothom en deu tenir un reguitzell a la punta de la llengua. No obstant això, si algú es fa el mesell i considera que vivim en el país més just de món, li’n puc posar a l’abast tots els que li convinguin perquè li caigui la cara de vergonya aliena. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada