Suposo que és exactament això el que devien pensar els
alts directius de Caixa del Penedès que abans d’ahir varen comparèixer al
Parlament per donar explicacions de la seva gestió nefasta i de morterada de
diners que es varen adjudicar com in-demnització per la feina mal feta, suposo
posant en pràctica la vella màxima dels panxacontents: la caritat ben entesa
comença per casa. Un diputat de la CUP, que té tants pocs pèls a llengua com
corbates al vestuari, els va tractar de mafiosos per no repetir adjectius més
fastigosos que en sessions anteriors havia prodigat a d’altres exemplars del
mateix gremi. No serè pas jo qui li recrimini: de fet, vist el que anem veient,
potser es va quedar curt i tot. Perquè ja s’ha de ser pocavergonya per
menystenir els diputats en seu parlamentària, amb un silenci tan covard com
cínic. Perquè aquests alts directius, igual que quins els varen precedir en les
compareixences, no feien pas cara de penediment sinó tot el contrari, més aviat
de fatxenderia i de perdonavides. Els de Catalunya-Caixa, que no es varen fer
el mut, inclús es vantaren que cobraven allò que els pertocava per contracte i
que no s’havien d’avergonyir per res, doncs encara havien sigut moderats per la
responsabilitat que tenien.
El
principal perill d’aquests espectacles mesquins és que es puguin treure
conclusions equivocades, passant a la democràcia factura de tantes aquestes
conductes poc edificants. En temps d’en Franco, de xoriços que s’embutxacaven
el que podien n’hi havia tants o més que ara: la diferència és que llavors la
llei de l’embut ho tapava tot i ara, gràcies a que ja no tenim censura tot se
sap i el sistema, a empentes i rodolons, es fa el que es pot i l’establishment
permet perquè els impresentables ho paguin poc o molt. Però no és fàcil, puix
uns es tapen les vergonyes als altres i des del cas Roldan ençà, per una cosa o
altra, poques vegades es pot dir que els delinqüents de camisa blanca hagin
rescabalat la societat dels perjudicis econòmics que li varen causar. El cas
Conde és paradigmàtic de com un xoriço que quasi va enfonsar un banc de
prestigi i va arruïnar clients i empleats va complir la pena de presó amb
matricula d’honor i a cap de quatre dies viu de les rendes i dóna lliçons
d’ètica voltant pels platós de televisió. I és que els mals gestors públics,
per molt que s’hagin aprofitat de la bicoca, ho tenen tot de cara per tirar
milles amb el ronyó ben folrat. No en veuràs gaires que, com al Japó, es facin
l’haraquiri en públic per purgar la seva indignitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada