Follow by Email

dimecres, 16 d’octubre de 2013

MENTRE JO VAGI CALENT, JA PODEU ANAR DIENT

Suposo que és exactament això el que devien pensar els alts directius de Caixa del Penedès que abans d’ahir varen comparèixer al Parlament per donar explicacions de la seva gestió nefasta i de morterada de diners que es varen adjudicar com in-demnització per la feina mal feta, suposo posant en pràctica la vella màxima dels panxacontents: la caritat ben entesa comença per casa. Un diputat de la CUP, que té tants pocs pèls a llengua com corbates al vestuari, els va tractar de mafiosos per no repetir adjectius més fastigosos que en sessions anteriors havia prodigat a d’altres exemplars del mateix gremi. No serè pas jo qui li recrimini: de fet, vist el que anem veient, potser es va quedar curt i tot. Perquè ja s’ha de ser pocavergonya per menystenir els diputats en seu parlamentària, amb un silenci tan covard com cínic. Perquè aquests alts directius, igual que quins els varen precedir en les compareixences, no feien pas cara de penediment sinó tot el contrari, més aviat de fatxenderia i de perdonavides. Els de Catalunya-Caixa, que no es varen fer el mut, inclús es vantaren que cobraven allò que els pertocava per contracte i que no s’havien d’avergonyir per res, doncs encara havien sigut moderats per la responsabilitat que tenien.


            El principal perill d’aquests espectacles mesquins és que es puguin treure conclusions equivocades, passant a la democràcia factura de tantes aquestes conductes poc edificants. En temps d’en Franco, de xoriços que s’embutxacaven el que podien n’hi havia tants o més que ara: la diferència és que llavors la llei de l’embut ho tapava tot i ara, gràcies a que ja no tenim censura tot se sap i el sistema, a empentes i rodolons, es fa el que es pot i l’establishment permet perquè els impresentables ho paguin poc o molt. Però no és fàcil, puix uns es tapen les vergonyes als altres i des del cas Roldan ençà, per una cosa o altra, poques vegades es pot dir que els delinqüents de camisa blanca hagin rescabalat la societat dels perjudicis econòmics que li varen causar. El cas Conde és paradigmàtic de com un xoriço que quasi va enfonsar un banc de prestigi i va arruïnar clients i empleats va complir la pena de presó amb matricula d’honor i a cap de quatre dies viu de les rendes i dóna lliçons d’ètica voltant pels platós de televisió. I és que els mals gestors públics, per molt que s’hagin aprofitat de la bicoca, ho tenen tot de cara per tirar milles amb el ronyó ben folrat. No en veuràs gaires que, com al Japó, es facin l’haraquiri en públic per purgar la seva indignitat.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada