VETLLANT LES ARMES

            Simbòlicament parlant, esclar. Però aquestes vigílies de la marededéu del Pilar semblava més que es tingues d’anar a la guerra que no pas a un acte festiu. “No aneu pas a Barcelona demà, que hi pot haver ball de bastons” – era un comentari recurrent ahir. Sobretot, aparteu les criatures, correm-hi tots! Així es prepara un acte festiu, escalfant l’ambient per activa i per passiva? Estic convençut que avui l’aigua no arribarà al riu i que l’única cosa que volarà pels caps seran les xifres de participació, repetint-se en una mena d’eucaristia laica el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. És la cerimònia de la confusió que, després de cada manifestació política o sindical que pren el carrer per penyora, es posa en marxa en aquest país, donant la raó als organismes europeus que ens col•loquen a la cua de la comprensió en matemàtiques i en moltes altres aspectes relacionats amb el coneixement. No m’amoïna pas el que pugui passar avui a Barcelona, perquè el guió està més o menys escrit, assajat i fins i tot controlat, però passi el que passi, el cert és que l’única que en sortirà perjudicada i escaldufada serà la democràcia.

            Per començar, ja no és gaire sa per la salut democràtica que les concentracions previstes per avui s’hagin plantejat com una resposta a la Via Catalana de fa quatre dies. No nomes penso que es lleig avenir-se a jugar aquest joc, sinó que penso que cap dirigent polític democràtic, amb tres dits d’enteniment al front, hauria de caure en aquesta dialèctica de criatures. Jo no sóc pas dels hipòcrites que creuen en l’espontaneïtat com exponent democràtic de les manifestacions, però tampoc puc admetre que pel fet que hi hagi un grapat de gent que vetlli i planifiqui, una manifestació se la titlli i desqualifiqui com a manipulada. Potser que ens traguem la bena dels ulls d’una vegada. Ho vaig escriure i ho repeteixo: la Via Catalana va ser un exemple del què hauria de ser una manifestació democràtica: expressió clara de la reivindicació i dels objectius, organització impecable del recorregut i de la logística, voluntat pacífica i festiva. Les comparacions són odioses sempre, però crec evident que l’esperit festiu referit a les concentracions i manifestacions previstes per avui sona, com a mínim, com a postís. I m’atreveixo a dir que potser sense la crispació que alguns dels seus promotors polítics han esbandit a tort i a dret els darrers dies, reunirien a molta més gent de la que al final tindran. Perquè, a fi de comptes, els sentiments dels que de bona fe es senten més espanyols que catalans són tan dignes i democràtics com qualsevols altres. Els que els empudeguen són els que en viuen d’atiar aquests sentiments honestos, per convertir-los en ressentiments preocupants.