JA NO T'ESTIC AMIC

Quan a un simple saludat el coneixes una mica més, i a còpia de tractar-lo el passes a la categoria d’amic, tens un motiu de satisfacció ja que el món en que vivim s’apuntala sovint més en l’amistat que no pas en els parents. Cada vegada és més freqüent escoltar a tall de queixa que algú es fa més amb els amics que amb la família. I això ens porta a idealitzar el concepte d’amistat. Ara bé, del que no se’n parla tant és que moltes amistats d’avui dia els hi agraden més les farres que les penes. I com que la vida cada vegada s’assembla menys a una festa, llevat de en poques excepcions, els amics solen fer figa quan van mal dades. I d'això en té la culpa, potser, la manca de temps per sedimentar amistats sòlides com temps reculats. Qui sap si no correm massa a l’hora de promocionar un saludat a  amic? Com no es cansa d’avisar el murri d’en Marcel Proust al llarg de la seva obra, les amistats d’un dia per altre no solen ser més que una fal•làcia, un miratge per fer-nos creure que no estem tan sols.

Tenir amics és molt maco, mentre no se’ls tingui com aquell que fa col•leccions d’alguna cosa, ja que llavors pot passar allò que l’Aristóteles prevenia als seus deixebles: tenir molts amics és com no tenir-ne cap. Les vertaderes amistats no es mesuren en funció de la seva utilitat pràctica en un moment donat, sinó perquè s’hi pot discutir d’idees i sentiments sense emprenyar-se; per la confiança, l’afinitat de sensibilitats; l’empatia; per compartir quelcom tan difícil com el sentit d’humor; per quasi interpretar que pensa l’altre mitjançant un simple gest o una ganyota... Un vertader amic és aquell amb qui no es tenen secrets i, no obstant això o per causa d'això, l’apreci i el respecte no se’n ressenten. Per aquesta raó l’amor entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix quan a més d’estimació hi ha amistat. El fracàs de l’amistat, segurament, és que acabi esllanguint-se sense saber-se per què, en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic! I que amics fins fa quatre dies entranyables acabin en simples coneguts o, qui sap, si només en saludats. Penso que això passa quan s’ha tingut massa pressa en escollir els amics. També crec, fent cas de l’advertència d’en Sèneca, que per triar bons amics i conservar-los cal ser molt bon amic d’un mateix.  Si ens costa conviure amb nosaltres mateixos, ho tenim pelut per entendre’ns amb els demés. L’autoestima, per molts amics de conveniència que ens busquem, no la recuperarem mai. Perquè el pitjor que ens pot passar és que un bon matí, mirant-nos al mirall ens diguem a nosaltres mateixos: ja no t’estic amic!