ELS VIATJANS DE GRA CUIT

Una seguidora habitual del blog em va reconèixer que estava encuriosida per saber quina fesomia fan els "viatjants de gra cuit", després que hagués llegit sovint aquesta expressió en les meves reflexions matinals, associant-la al tarannà del senyor Rajoy. Confesso que al emprar-la per primera vegada vaig dubtar entre “peix bullit” i “viatjant de gra cuit”, i si em vaig decantar pel darrer dec admetre que va ser per una apreciació subjectiva: “peix bullit” escau més aviat a aquells personatges que volen i dolen, una mica sòmines però sense malícia, una mica carrinclons i sense substància. Francament, vaig convencem que al gallec li esqueia poc aquesta definició, perquè no m’encaixava en el perfil, fins a cert punt simpàtic, d’un “peix bullit”; en canvi quan per una capritxosa associació d’idees se’m va ocórrer l’expressió “viatjant de gra cuit” no en vaig tenir cap dubte que l’havia fet dòmino, per una raó que potser us semblarà una ximpleria, però per poc que hi mediteu li veureu la punxa: no hi ha cap feina més inútil, vaga i estèril com la de “viatjant de gra cuit”.

Comprar el gra cuit en fogons de fora casa és una costum que s’ha anat estenent entre els atrafegats que no tenen temps de seguir al peu de la lletra tot el cerimonial - des de posar-los en remull fins coure’ls - que requereix portar a taula uns cigrons saborosos i comestibles; tanmateix, és una mercaderia que es ven sola quan se sap on anar-la a comprar. Per tant, faria riure que algú pretengués guanyar-se la vida venen gra cuit de porta en porta; però en cas que algun il·lús s’hi dediqués, faria la mateixa fila del senyor Rajoy, per exemple, fent l’article de la miraculosa recuperació econòmica espanyola o quan es fa pesat repetint a tort i a dret avorrits i suats discursos farcits de delirants brindis a aquell sol que mai es ponia en els enyorats temps de l’imperi. A la meva manera de veure, hom nota que té palplantat davant del nas un “viatjant de gra cuit”, quan després de sentir-lo parlar una estona li entra una passió de son irresistible o l’envaeix la sospita que aquell manso no es creu allò que predica i que, en realitat, la referència al gra cuit no és més que una excusa per anar penjant llufes a tothom que se l’escolti amb la boca oberta. Els “viatjants de gra cuit” són, per sort, una fauna en extinció, perquè ja no els hi fa cas ni qui els va matricular.