Cada vegada que sento parlar del xoc de trens me
n’enrecordo del guardaagulles, perquè la majoria de vegades que, en el meu
record, un tren s’havia encastat contra un altre, el paper del guardaagulles
era el primer que es qüestionava i després de les investigacions molt sovint es
demostrava que aquell ferroviari havia badat o s’havia adormit, vés a saber.
Mai, però, es té constància que un xoc de trens s’hagi produït expressament,
perquè el guardaagulles s’hagués tornat boig o fos un criminal. Sempre el desencadenant
de la tragèdia era el factor humà. Si aquest xoc de trens de qual tant es parla
en clau virtual, entre Catalunya i Espanya, s’arribés a produir és evident que
no es podria parlar de lamentable accident sinó de sabotatge intencionat,
perquè seria impensable que després de parlar-ne tant els guardaagulles no
haguessin estat per la feina. Permeteu-me que recorri a aquest símil senzill
per fer palesa una bestiesa tan grossa com es passar-se el dia pronosticant una
col•lisió tremenda i no moure un dit per impedir-la.
En
qualsevol cas, mireu què us dic, no sé pas si la metàfora del xoc de trens
sigui la més adequada al referir-se al possible desenllaç del plet entre
catalans i espanyols, perquè en el hipotètic cas que es posessin dos trens en
marxa des de Barcelona i des de Madrid, no arribarien a topar mai, per la senzilla
raó que circularien en direccions diferents i oposades. A la meva manera de
veure, es tan elemental aquesta conclusió que per força el govern central se
n’ha adonat i és conscient que la qüestió no és un xoc impossible, sinó que es
posi en marxa a tota màquina cap a Europa el tren de Barcelona. I per aquesta
raó han muntat una estratègia dissenyada, exclusivament, a impedir que el
comboi sobiranista engegui, si cal tallant l’energia elèctrica de la catenària
o militaritzant la línia, com a darrer recurs. De moment, però, pensen que n’hi
haurà prou posant pals a les rodes, procurant que l’entusiasme s’afebleixi i
que la moral de la societat es consumeixi de mica en mica a base de galledes d’aigua
gelada. La tàctica del govern central és inequívoca: deixar podrir les ànsies
de llibertat, esperant que la majoria que avui recolza el sobiranisme, es vagi
escantonant a còpia de barrinades controlades. En Rajoy no pensa administrar a
Catalunya pomades o xarops que amoroseixin les ferides i la tos, sinó tranquil·litzants
o purgues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada