Follow by Email

dimarts, 29 d’octubre de 2013

DES D'ARCETRI AMB ESPERANÇA - (Premi ISIDRE PÒLIT - Premis Literaris d'Alella 2013

(Galileu fou un astrònom i matemàtic de la Toscana que per
defensar que el Sol era el centre de l’Univers, com assegu-
rava en Copérnic, fou obligat per l’Inquisició a abjurar i reti-
rar-se al poble florentí d’Arcetri, on morí el 1642.)

1

            Amic siguis qui siguis, voldria que t’arribés la meva paraula escrita per fer-te confident d’una impressió, un somni i una esperança avui que tinc els llavis segellats per força. Succeeix, des que sóc aquí, que em sorprèn l’eloqüència del silenci. No pots imaginar-te tot el que es pot dir sense paraules. Vull revelar-te una experiència i aquesta és la raó que t’escrigui sense saber si existeixes o si existiràs mai. Fou anit a la fageda, a la falda de la muntanya que queda més propera al poble; irremeiablement tinguda en la indiferència o en l’oblit pels vilatans que no tenen tant de temps com jo per perdre. Un passeig en solitari sota el sostre vegetal del bosc, m’ha portat al propi redescobriment. Espero que qui t’hagis ensopegat amb aquest desfogament pòstum siguis, tanmateix, amic de la soledat perquè si no serà difícil que m’entenguis.
            És possible que l’obsessió per arribar-nos a conèixer a nosaltres mateixos sigui la millor penyora de les ganes de servir d’alguna cosa en aquest món en que estem de pas. Qui s’estima més els demés, a la societat en general? Sens dubte aquell que fa tot el què pot per ser-li útil. I no em negaràs que té sentit social cercar el propi equilibri o la pròpia perfecció, abans de res. La soledat d’un paratge quasi desert no sempre reflexa la nostra soledat, però quan passejo sota l’espessor dels arbres o pels camins gràvids de sol, sento ràbia pel menyspreu d’aquella gent tan superba com ignorant que m’ha fet callar perquè malda només per fer la gara-gara a l’eunuc bacó de Roma i al corromput titella que governa la Florència. És una mena d’ira que gairebé percebo físicament i m’he promès que ja no em sentiré mai més nós amb nós en cap lloc de la terra on vagi a parar. Pertanyo al gènere humà, amb coneixements limitats sobre l’Univers immens on vivim i de la projecció del qual encara queda tant per descobrir. Quan em sento envoltat de natura quasi verge, pel seu crit d’intimitat, pels seus reflexos amables, aleshores entenc que la fageda d’Arcetri m’ha fet recobrar la llibertat i l’autoestima. L’arbreda té quelcom  d’ànima. Des del bosc estant estic convençut que hi ha alguna força misteriosa, potser encauada en alguna soca mil·lenària que vetlla per la vila. Que és el seu sentinella constant. Que la cobreix d’albades blaves, de jornades d’or, de ponents vermells. Que sap d’il·lusions i desenganys. Que a vegades és un  trampolí que llança a la vida i d’altres una sina que només recull llàgrimes.
2
            Somniar des la fageda és com submergir-se dintre d’un mateix per contemplar les coses a través del cristall de la il·lusió. Tanco els ulls, per somniar millor. Veig com s’obren en una abraçada les branques dels arbres i com desvetllen records les petjades dels camins: l’altre dia vaig descobrir un arcàngel suspès miraculosament del blau de l’aire tebi i que jo em sentia àgil i alegre, com si un jardí em rodegés i encara que costi de creure-ho no estic sonat com diuen els cardenals. Puc assegurar-te que he vist com sorgeixen del fons de les ombres més pregones, nascudes del no-res, unes figures esveltes i blanques com un devessall de llum, que se m’acosten. Qui sou? – els hi vaig preguntar, agosarat, la primera vegada que les vaig sentir i et juro que em van respondre: - Som els sospirs, els desitjos, els afanys que tu vols enterrar de viu en viu, estabornit de por pels que t’empastifen la memòria, disposat a renegar d’allò que predicaves des de la teva càtedra.
            Parant atenció a les veuetes dels bosc he descobert que existeixen coses ocultes senzillament perquè ningú es pren la molèstia d’airejar-les. Tal vegada els hi sembla un joc infantil als poderosos perdre el temps amb utopies. Em refio que altres generacions els hi rebotaran a la cara el seu blasme. Potser no és per malícia, que ho fan, sinó per falta de sensibilitat – va disculpar-los el meu subconscient, en un gest de concòrdia.
- Per ser bon astròleg s’ha de ser poeta i tot poeta és un somniador – varen engaltar-me de seguida les veus del bosc, com si em coneguessin de tota la vida -, no és almenys el que tu confessaves sempre als teus deixebles?
             És cert. No sé escriure versos però m’he avesat a mirar al fons dels ulls de les persones, de les coses i del firmament. És la forma més directa i segura d’arribar a la veritat. El meu somni és, simplement, descobrir els secrets que ens amaga l’Univers perquè els trobem. Tot un món de personatges estranys va i ve mentre somnio despert i al meu voltant es fa sempre un silenci expectant. No obstant això, amb els ulls tancats puc confegir el missatge dels somnis: un sens fi de possibilitats adormides que es mouen com nenúfars en busca de les meves mans buides. Ara ja puc parlar i pregar després de desxifrat l’eloqüència silenciosa d’aquest bosc que m’amenaça braç enlaire perquè no torni a tenir la temptació de deixar-me escolar l’ànima del meu cos abatut, eixorc i bescantat.
3
            Notes que et parlo d’esperança? Amic desconegut, has comprés que les paraules anteriors són d’esperança? Ja tindreu temps els que vindreu darrere meu per desfullar margarites o consultar els horòscops, que per molt que remeneu la veritat no la l’escardareu pas.  Per aquesta raó, davant meu el camí m’ofereix sensacions d’infinit. Tot arribarà – em consolen les veus. Penso que sí, que després d’una època en ve una altra i una altra. La fageda també serà i deixarà de ser, doncs així com hi ha la llei per la vida també n’hi ha una per la mort. - “Però llavors ja s’haurà assolit la teva missió i seràs reconegut com un oracle” – em van somriure, fent una ganyota, els follets amics de la fageda.

            Exacte. Ara ho he entès: quan es comprovi la certesa dels meus càlculs potser ja criaré malves, però llavors no tindreu més remei que reconèixer que els somnis d’un tal Galileu eren profecia. Sonarà una tonada en el cor de cada fageda del món que dirà: l’espectacle de l’Univers que els homes hem descobert i domat amb l’ajuda de tots els déus, porta un segell de paternitat indiscutible. No sé del cert si la meva carta t’arribarà mai i potser quan ho faci estigi desfullada i trepitjada però et ben juro que del què t’he explicat algun dia el món s’ho haurà d’empassar perquè la veritat no es pot colgar. Ho necessito creure per morir conformat en aquest exili de merda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada