(Galileu fou un
astrònom i matemàtic de la
Toscana que per
defensar que el Sol era el centre de
l’Univers, com assegu-
rava en Copérnic, fou
obligat per l’Inquisició a abjurar i reti-
rar-se al poble florentí
d’Arcetri, on morí el 1642.)
1
Amic
siguis qui siguis, voldria que t’arribés la meva paraula escrita per fer-te
confident d’una impressió, un somni i una esperança avui que tinc els llavis
segellats per força. Succeeix, des que sóc aquí, que em sorprèn l’eloqüència
del silenci. No pots imaginar-te tot el que es pot dir sense paraules. Vull
revelar-te una experiència i aquesta és la raó que t’escrigui sense saber si
existeixes o si existiràs mai. Fou anit a la fageda, a la falda de la muntanya
que queda més propera al poble; irremeiablement tinguda en la indiferència o en
l’oblit pels vilatans que no tenen tant de temps com jo per perdre. Un passeig
en solitari sota el sostre vegetal del bosc, m’ha portat al propi
redescobriment. Espero que qui t’hagis ensopegat amb aquest desfogament pòstum
siguis, tanmateix, amic de la soledat perquè si no serà difícil que
m’entenguis.
És
possible que l’obsessió per arribar-nos a conèixer a nosaltres mateixos sigui la
millor penyora de les ganes de servir d’alguna cosa en aquest món en que estem
de pas. Qui s’estima més els demés, a la societat en general? Sens dubte aquell
que fa tot el què pot per ser-li útil. I no em negaràs que té sentit social
cercar el propi equilibri o la pròpia perfecció, abans de res. La soledat d’un
paratge quasi desert no sempre reflexa la nostra soledat, però quan passejo
sota l’espessor dels arbres o pels camins gràvids de sol, sento ràbia pel
menyspreu d’aquella gent tan superba com ignorant que m’ha fet callar perquè
malda només per fer la gara-gara a l’eunuc bacó de Roma i al corromput titella
que governa la Florència.
És una mena d’ira que gairebé percebo físicament i m’he promès que ja no em
sentiré mai més nós amb nós en cap lloc de la terra on vagi a parar. Pertanyo
al gènere humà, amb coneixements limitats sobre l’Univers immens on vivim i de
la projecció del qual encara queda tant per descobrir. Quan em sento envoltat
de natura quasi verge, pel seu crit d’intimitat, pels seus reflexos amables,
aleshores entenc que la fageda d’Arcetri m’ha fet recobrar la llibertat i
l’autoestima. L’arbreda té quelcom
d’ànima. Des del bosc estant estic convençut que hi ha alguna força
misteriosa, potser encauada en alguna soca mil·lenària que vetlla per la vila.
Que és el seu sentinella constant. Que la cobreix d’albades blaves, de jornades
d’or, de ponents vermells. Que sap d’il·lusions i desenganys. Que a vegades és
un trampolí que llança a la vida i
d’altres una sina que només recull llàgrimes.
2
Somniar
des la fageda és com submergir-se dintre d’un mateix per contemplar les coses a
través del cristall de la il·lusió. Tanco els ulls, per somniar millor. Veig
com s’obren en una abraçada les branques dels arbres i com desvetllen records
les petjades dels camins: l’altre dia vaig descobrir un arcàngel suspès miraculosament
del blau de l’aire tebi i que jo em sentia àgil i alegre, com si un jardí em
rodegés i encara que costi de creure-ho no estic sonat com diuen els cardenals.
Puc assegurar-te que he vist com sorgeixen del fons de les ombres més pregones,
nascudes del no-res, unes figures esveltes i blanques com un devessall de llum,
que se m’acosten. Qui sou? – els hi
vaig preguntar, agosarat, la primera vegada que les vaig sentir i et juro que
em van respondre: - Som els sospirs, els
desitjos, els afanys que tu vols enterrar de viu en viu, estabornit de por pels
que t’empastifen la memòria, disposat a renegar d’allò que predicaves des de la
teva càtedra.
Parant
atenció a les veuetes dels bosc he descobert que existeixen coses ocultes
senzillament perquè ningú es pren la molèstia d’airejar-les. Tal vegada els hi
sembla un joc infantil als poderosos perdre el temps amb utopies. Em refio que
altres generacions els hi rebotaran a la cara el seu blasme. Potser no és per
malícia, que ho fan, sinó per falta de sensibilitat – va disculpar-los el meu
subconscient, en un gest de concòrdia.
- Per ser bon astròleg s’ha de ser poeta i tot poeta és un
somniador – varen
engaltar-me de seguida les veus del bosc, com si em coneguessin de tota la vida
-, no és almenys el que tu confessaves sempre
als teus deixebles?
És cert. No sé escriure versos però
m’he avesat a mirar al fons dels ulls de les persones, de les coses i del
firmament. És la forma més directa i segura d’arribar a la veritat. El meu
somni és, simplement, descobrir els secrets que ens amaga l’Univers perquè els
trobem. Tot un món de personatges estranys va i ve mentre somnio despert i al
meu voltant es fa sempre un silenci expectant. No obstant això, amb els ulls
tancats puc confegir el missatge dels somnis: un sens fi de possibilitats adormides
que es mouen com nenúfars en busca de les meves mans buides. Ara ja puc parlar
i pregar després de desxifrat l’eloqüència silenciosa d’aquest bosc que
m’amenaça braç enlaire perquè no torni a tenir la temptació de deixar-me escolar
l’ànima del meu cos abatut, eixorc i bescantat.
3
Notes
que et parlo d’esperança? Amic desconegut, has comprés que les paraules
anteriors són d’esperança? Ja tindreu temps els que vindreu darrere meu per
desfullar margarites o consultar els horòscops, que per molt que remeneu la
veritat no la l’escardareu pas. Per
aquesta raó, davant meu el camí m’ofereix sensacions d’infinit. Tot arribarà – em consolen les veus.
Penso que sí, que després d’una època en ve una altra i una altra. La fageda
també serà i deixarà de ser, doncs així com hi ha la llei per la vida també n’hi
ha una per la mort. - “Però llavors ja
s’haurà assolit la teva missió i seràs reconegut com un oracle” – em van
somriure, fent una ganyota, els follets amics de la fageda.
Exacte.
Ara ho he entès: quan es comprovi la certesa dels meus càlculs potser ja criaré
malves, però llavors no tindreu més remei que reconèixer que els somnis d’un
tal Galileu eren profecia. Sonarà una tonada en el cor de cada fageda del món
que dirà: l’espectacle de l’Univers que els homes hem descobert i domat amb
l’ajuda de tots els déus, porta un segell de paternitat indiscutible. No sé del
cert si la meva carta t’arribarà mai i potser quan ho faci estigi desfullada i
trepitjada però et ben juro que del què t’he explicat algun dia el món s’ho
haurà d’empassar perquè la veritat no es pot colgar. Ho necessito creure per
morir conformat en aquest exili de merda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada