Després de passar
per l’experiència de veure esberlar-se davant dels nassos unes quantes
bombolles tan punyeteres com la financera o la immobiliària, ara resulta que
els que ens manen ens estan intentant hivernar en la bombolla artificial de la
sortida de la crisi. Aprofitant tots els forats i ocasions no hi ha ministre
que no insufli aquesta bombolla fent declaracions optimistes sobre la situació
econòmica del país, posant quasi com exemple mundial la suposada recuperació
espanyola de la calipàndria de la recessió, passant una mà per la cara i donant
lliçons a mig món. A predicar aquesta doctrina s’hi apunta tothom, del
president cap avall, en una mena de competició perversa sobre qui la diu més
grossa. Algun guru durant les vacances d’estiu els deu haver convençut que fins
i tot les grans enganyifes, després de repetir-les pels descosits, acaben
semblant veritats. I per aquesta raó, veient que ja han de treure's algun
conill de la màniga i posar-se en remull de cara a les eleccions properes, com
que els números no els quadren ni pintant-los a l’oli, s’han inventat una bombolla
de satisfacció virtual, que estaborneixi el personal i li faci creure que viu a
Arcàdia.
Francament, no
comprenc com poden atrevir-se a mirar d’ensibornar-nos amb mentides tan
barroeres, quan cada vegada hi ha més gent que no aixeca el cap. I el problema
és que aquest discurs fantasiós ha començat a calar gràcies a que dirigents
tinguts per assenyats, com el conseller català Felip Puig, també s’apunten al
carro del triomfalisme i avisen que sobre la crisi aviat veurem l’arc de sant
Marti. Les bombolles s’engreixen a base d’utopia i d’ignorància, però qui les
infla sempre és un impresentable que sap perfectament el què es fa i per què ho
fa. I que quan la bombolla esclati procurarà estar ben lluny perquè no prengui
mal. Malgrat els barems que mesuren la formació dels espanyols en matemàtiques
o en cultura general ens situen al racó dels insuficients, no som tan cecs com
per no adonar-nos que els contenidors de brossa són assaltats dues o tres
vegades cada dia no pas per gust i els bancs d’aliments s’escuren cada dos per
tres d'existències. ¿ Com s’atreveixen a dir, doncs, que tot va bé si cada dia
s’endeuta més el país, si els cinturons dels ciutadans ja no donen per més i si
el cens dels desesperats no para de créixer?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada