LA GRAN BOMBOLLA QUE S'INFLA

Després de passar per l’experiència de veure esberlar-se davant dels nassos unes quantes bombolles tan punyeteres com la financera o la immobiliària, ara resulta que els que ens manen ens estan intentant hivernar en la bombolla artificial de la sortida de la crisi. Aprofitant tots els forats i ocasions no hi ha ministre que no insufli aquesta bombolla fent declaracions optimistes sobre la situació econòmica del país, posant quasi com exemple mundial la suposada recuperació espanyola de la calipàndria de la recessió, passant una mà per la cara i donant lliçons a mig món. A predicar aquesta doctrina s’hi apunta tothom, del president cap avall, en una mena de competició perversa sobre qui la diu més grossa. Algun guru durant les vacances d’estiu els deu haver convençut que fins i tot les grans enganyifes, després de repetir-les pels descosits, acaben semblant veritats. I per aquesta raó, veient que ja han de treure's algun conill de la màniga i posar-se en remull de cara a les eleccions properes, com que els números no els quadren ni pintant-los a l’oli, s’han inventat una bombolla de satisfacció virtual, que estaborneixi el personal i li faci creure que viu a Arcàdia.

Francament, no comprenc com poden atrevir-se a mirar d’ensibornar-nos amb mentides tan barroeres, quan cada vegada hi ha més gent que no aixeca el cap. I el problema és que aquest discurs fantasiós ha començat a calar gràcies a que dirigents tinguts per assenyats, com el conseller català Felip Puig, també s’apunten al carro del triomfalisme i avisen que sobre la crisi aviat veurem l’arc de sant Marti. Les bombolles s’engreixen a base d’utopia i d’ignorància, però qui les infla sempre és un impresentable que sap perfectament el què es fa i per què ho fa. I que quan la bombolla esclati procurarà estar ben lluny perquè no prengui mal. Malgrat els barems que mesuren la formació dels espanyols en matemàtiques o en cultura general ens situen al racó dels insuficients, no som tan cecs com per no adonar-nos que els contenidors de brossa són assaltats dues o tres vegades cada dia no pas per gust i els bancs d’aliments s’escuren cada dos per tres d'existències. ¿ Com s’atreveixen a dir, doncs, que tot va bé si cada dia s’endeuta més el país, si els cinturons dels ciutadans ja no donen per més i si el cens dels desesperats no para de créixer?