CONTAINERING

            No es tracta d'un nou esport de risc; al contrari del puenting, l’escalada o el barranquisme, els quals requereixen sovint desplaçaments llargs i costosos i no estar pelat com una rata perquè s’ha d’anar ben proveït de material de seguretat. En canvi, el containering és barat, un fenomen exclusivament urbà i de proximitat que practiquen els pelacanyes de tota la vida i els nouvinguts amb papers o sense. Consisteix en assaltar containers d’escombraries utilitzant tècniques, cabrioles i pilleries quan més imaginatives per aconseguir la modesta recompensa de restes de menjar o d’andròmines que es puguin aprofitar. Normalment, els que practiquen aquesta marató de la misèria no ho fan per plaer, ni per eliminar adrenalina, ni per qualsevol altra xorrada: s’hi veuen obligats a fer-ho  per pura necessitat, per la necessitat de sobreviure remenant les deixies i la porqueria dels altres. Puc controlar com augmenta aquesta lamentable afició observant les visites al container de sota casa mateix: ahir varen provar sort una dotzena de persones de totes les edats, tres d’elles dones, una de les quals portava dues criatures.

                                                                                         

            Precisament, en aquest últim cas les dues criatures varen ficar-se dintre del container amb l’ajuda de la dona i es varen posar a remenar l’interior, traient afora algunes bosses de racó que la dona obria i escorcollava; concretament ahir el botí van ser dues peces de roba, unes sabates i em va semblar que les restes d’una pizza. La resta de les bosses almenys les van tornar a tirar dintre, d’altres les deixen escampades per terra. La majoria dels que proven sort es limiten a obrir la tapa del container i s’hi abalançant per mirar amb l’ajuda d’un bastó si queda alguna bossa inviolada. Però els que em criden més l’atenció són els acròbates que, amb una agilitat envejable, s’enfilen al container de cap per avall ficant mig cos dintre el recipient, de manera que des de casa estant només els veig camejar, com si s’estiguessin ofegant. Al cap d’una bona estona s’esmunyeixen cap a fora amb la mateixa agilitat que hi entren i a les mans porten sempre alguna troballa que dipositen com si fos un tresor, en un carret atrotinat. I tot aquest espectacle succeeix a plena llum del dia, perquè ja han perdut la vergonya i la dignitat per amagar-se’n. I després de presenciar cada dia aquesta colpidora representació de la impotència dels que viuen a la misèria, quan escolto els panxacontents del govern assegurant que anem per bon camí, em venen ganes de vomitar.