QUE BOMBIN ALS CAGABUBTES

En moments com el que estem vivim, en que s’han de prendre decisions cabdals, proliferen els cagadubtes, tant de la família dels llepafils de sempre com de la dels gemegaires per vici. És important, doncs, no deixar-se arrossegar pel pessimisme que destil•len subtilment els cagadubtes, cada vegada que obren la boca i ens vacil•len, per exemple, sobre el sentiment d'independència. Es veu que a alguns el sol fet de sentir a parlar d’independència els hi fa urticària i aquesta mena de malaltia s’encomana tant que, si no hi ha més remei, cal tanca’ls-hi la porta de casa als nassos, perquè qui s’enreda de bona fe a polemitzar amb ells ja el tenen al sac, puix no pretenen pas debatre la jugada jugant net, sinó tornar bojos a qui els paren atenció, amb mitges veritats o amb mentides descarades. No se’ls hi pot seguir la beta, perquè malden per convertir en nàufrags escagarrinats en un mar de dubtes a tots els que se’ls escolten, ja que la seva manera de realitzar-se sembla que és agitant les aigües, sobretot quan ja baixen tèrboles, amb tota la mala baba dels engalipadors. I els pitjors no són els que actuen així perquè ho senten, sinó els que ho fan a sou, que també n’hi ha i més dels que ens pensem.

Engeguem-los a dida, convençuts que les onades en la ruta cap a la independència no són tan fortes ni tan altes com diuen aquests manxaires de  por i de fals seny que prediquen per les cantonades. Sí, és cert: la travessia no serà tranquil.la perquè tot fa preveure que la mar no serà una bassa d’oli, però una vegada presa una decisió no es pot deixar d’avançar, si convé bracejant, ja que el repte immediat es sobreviure a les trampes que s’hagin parat. En Tristan Bernard posava un exemple per diferenciar el pessimista de l’optimista. Pessimista, deia, és la granota que rellisca dintre d’un dipòsit de llet: es considera perduda i es deixa morir sense reaccionar. Optimista, en canvi, és el gripau que mou cames i braços com un esperitat, fins aconseguir quallar la llet i, d’un salt, escapolir-se del parany. Els que viuen d’ensarronar, no tenen pas escrúpols. De fet, han caigut tan baix que han arribat a creure’s que hi tenen tot el dret a comportar-se com ho fan, perquè el món és dels “espavilats” i allò que importa és el fi, no pas els mitjans. Això que fa tanta gent a sou de l’establishment, jugant el maleït joc d’esclafar qualsevol bri d’esperança, justament quan les coses van més mal dades, és de cretins. Perquè aquest establishment al qual serveixen, té els fonaments tan corcats que es nota per poc que es furgui.