Follow by Email

dijous, 31 d’octubre de 2013

DIFÍCIL EL CONSENS PARLANT TOTS ALHORA

● Mai s’han escoltat arreu del món - no només a casa nostra - tantes crides al diàleg. Ni s’havien convocat tantes reunions on tothom parla, enlloc d’enraonar, i gairebé ningú escolta . Els gats vells hi assisteixen sense obrir la boca, en un silenci tàctic i sorneguer, deixant els debats abrandats pels que creuen que, amb les seves idees podran arreglar el món fins que s’adonen que en prou feines serveixen per endreçar el pati del darrera de casa. El diàleg no és res més que una eina per exposar punts de vista, sense alçar la veu ni la mà, mirant de convèncer l’interlocutor només amb arguments i per les bones.

● Però no és pas senzill posar-se d’acord, perquè per fer-ho cal que cadascú dels que enraonen cedeixi una mica en els seus plantejaments i que, sobretot, no s’hi arrapin a les seves raons com si fossin un dogma. Només quan es té la generositat i l’altura de mires de rebaixar-se els fums, el diàleg franc i, si res més no, propicia arribar a una entesa per consens. És a dir: aconseguir consensuar una solució  és la manera civilitzada de quedar amics amb els adversaris, encara que sigui a canvi de signar només uns compromisos de mínims per evitar que el diàleg es trenqui. Però aquest consens, per desgràcia, no és possible quan es pretén jugar fort d’entrada: a tot o res. I la gran evidència del fracàs del diàleg, és que no es pot arribar a cap consens si tothom s’esgargamella parlant alhora.


● Estem farts de veure com en tertúlies televisives o taules rodones els participants que haurien de donar exemple de de mesura sembla que pateixin el mal de sant Víctor, trepitjant-se els torns de paraula descaradament, encavallant uns arguments sobre els altres i esbatussant-se dialècticament com si la raó no fos de qui s’explica millor sinó qui crida més. I en el propi temple per antonomàsia del culte a la paraula, el Parlament, la majoria de les vegades ses senyories no s’escolten mútuament el que diuen amb ganes d’entendre-ho o per simple cortesia. Tapant-se les orelles, els consensos són impossibles i menys encara en política. Els diàlegs de sords, tinguem-ho present, acaben anorreant les societats que els practiquen per sistema. Qui sigui frare que prengui candela. I perdoneu les molèsties.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada