LES PENSIONS: CRÓNICA D'UNA VERGONYA (i 3)

            Des de l’any 1967, quan el sistema de la seguretat social va substituir l’antic mutualisme, fins fa tres anys el diferencial entre cotitzants i beneficiaris era positiu, però enlloc de bastir des del primer dia un fons de reserva amb els excedents, com varen tenir la precaució de fer altres països, aquí es varen adormir i tot just fa 15 anys que es va constituir formalment aquesta guardiola. I com que es van agafar uns anys de vaques grasses, amb els excedents es va arribar a acumular un racó de 66 mil milions d’euros; un bon coixí per un mal de ventre, si no fos que en altres països més matiners i espavilats en tenien el tiple. Quins forats es varen tapar amb els excedents de cotitzacions no aplicats a reserves? Vet-aquí un misteri que gairebé ha esdevingut un secret d’estat, i tots els governs, quan algú s’ha interessat en passar comptes, han tirat pilotes fora o han engegat directament a dida els curiosos. I així com sindicats i partits varen reivindicar fins fer-se pesats el patrimoni confiscat, ningú va maldar perquè es tornessin a la guardiola els excedents que s’havien fet fonedissos durant el franquisme. I tres quartes parts del mateix va passar amb els governs democràtics: com que semblava que no s’havia d’estroncar mai la mamella, de què se’n feia dels excedents a poca gent li treia el son.

            Me’n guardaré bé prou de suposar irregularitats, però no en tinc cap dubte que es varen emprar excedents per tapar forats en partides pressupostàries diverses, entre d’altres les derivades de les pensions no contributives, les quals de cap manera tenien de sortir del mateix sac de les cotitzacions, ja que si per cas s’havien de proveir a través dels pressupostos generals. Però com que la opacitat en la gestió de la seguretat social ha estat una característica lamentable, més d’una vegada ha passat gat per llebre i no posaria la mà al foc assegurant que mai el manteniment de les pensions no contributives per raons estrictament polítiques i d’imatge, no s’ha fet a costa de les contributives. És evident que per assegurar la sostenibilitat del sistema s’han de fer reformes, però no masegant els drets dels actuals pensionistes, condemnant-los a una misèria diferida al llençar a la bassa el compromís de mantenir-ne el poder adquisitiu de les pagues. Enlloc de buscar el camí fàcil de retallar, potser s’haurien de treure la son de les orelles i aparcar polítiques insensates d’austeritat, activant en canvi el creixement productiu, recuperant recursos de la bossa de frau fiscal i prioritzant els drets de les persones enlloc d’enterrar diners en pous sense fons per ajudar l’oligarquia financera, en comptes de facilitar la vida a emprenedors que puguin treure les castanyes del foc a aquest país.