Follow by Email

dissabte, 31 d’agost de 2013

LA BATALLA DE L'EBRE

Cap al sud falta gent perquè a la cadena humana cap a la independència no li quedi cap baula per tancar. I algú, no sé si amb mala baba o de bona fe, perquè hi ha gent que mai saps si parlen en serio o per fotre-sen, ha batejat aquest darrer esforç dels organitzadors com “la batalla de l’Ebre”. No crec pas que sigui un encert aquest acudit, perquè tombar la vista enrere quan s’està compromès en una empresa, que per reeixir ha de mirar només endavant, no són maneres. Aquests propers dies que falten per fer realitat quelcom més que un record Guinness, des de tot arreu li cauran a la iniciativa catalana infinitat de comentaris barroers o insultants i se’n farà conya descarnada i malintencionada, abonant els instints hostils amb arguments falsos i carregats pel dimoni. El problema no és que aquesta cantarella vingui des de la tradicional, integrista i rància confraria mediàtica madrilenya, sinó que molt més a prop hi hagi qui faci el joc als sarcàstics i, malgrat conèixer de primera mà amb quina noblesa s’està bastint una gesta que s’hauria de qualificar d’èpica, no se’n deixi passar ni una per tirar-hi merda al damunt, fent novenes perquè plogui a bots i barrals o per recordar que a l'Ebre es va perdre una guerra.

            L’alçament d’un poble, per obra i gràcia d’una voluntat ferma i convençuda de dir prou!, no es pot bescantar ni menystenir, sinó que com a mínim hauria de merèixer respecte i l’intent d’entendre per què es fa tot això d’expressar els sentiments de llibertat de molta gent enllaçada de mans en una iniciativa pacífica i simbòlica. Mirar d’entendre-ho, és el mínim que podrien fer tots els fariseus que prediquen democràcia i solidaritat i, en realitat, nomes es dediquen a fabricar calumnies i cops baixos. Ningú els hi va explicar mai a aquesta gent que l’essència de la democràcia i, en definitiva, de la convivència, es basa en ficar-se en la pell dels altres per intentar comprendre les seves raons? Només des de la comprensió i el respecte es poden establir bones relacions, però amb qui ni tan sols interessen les raons dels altres no es poden arreglar les coses parlant. D’aquí plora la criatura i per això cal que els catalans hagin de gastar més èpica de la que seria necessària, si als fonamentalismes de tota mena se’ls hi haguessin cantat les absoltes. La Via Catalana cap a la Independència, no es res més que el crit desesperat de cridar l’atenció del món vers la voluntat d’un poble orgullós a decidir pel seu compte el seu futur, sense estar sotmès ni estacat al carro de ningú. Tant costa d’entendre-ho?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada