Follow by Email

diumenge, 25 d’agost de 2013

NO SEMPRE ES TRACTA DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE

No sempre que un home mata una dona o viceversa, estem davant d’un episodi més de violència de gènere. És una idea que em volta pel cap des de fa temps i que avui intentaré reflexionar amb la vostra ajuda, partint de la base, que es tracta d’un tema delicat. Però em sembla que val la pena de pensar-hi una mica perquè, potser, algunes vegades posem al sac de la violència de gènere autèntics drames domèstics que, de ben segur, es mereixen un tractament més escatit. Per exemple: fa quatre dies vàrem llegir als diaris el cas d’una parella d’ancians que l’home va matar primer la dona, malalta d’Alzheimer, i després es va llevar la vida ell i, segons els mitjans, el succés es va comptabilitzar estadísticament com violència de gènere. Per què serà que la notícia grinyola i em deixa un mar de dubtes? Doncs perquè les coses no sempre són tan simples com sembla a l’hora de cuinar una estadística i, sobretot, perquè d’entrada el mateix enunciat del cas predisposa a una anàlisi més acurada a fi d’evitar-nos cometre l’error, bastant freqüent, de fer passar bou per bèstia grossa. Si esporguem una mica la realitat que ens envolta, possiblement trobarem evidències o almenys indicis de situacions domèstiques que estan al límit, en les quals els afectats arriben a sentir-se tan sols i indefensos que, en un moment donat, fan un disbarat que mai ningú sap com explicar-se.


            La soledat i la indefensió són males conselleres: sota la seva influència hi ha persones que, simplement, “es deixen” morir en el seu racó sense fer soroll ni cridar l’atenció; però en alguns casos la desesperació és tant extrema i angoixant que esclata fent sang. Penso que no és convenient liquidar successos d’aquesta mena posant-los precipitadament l’etiqueta de violència de gènere, perquè al darrera de moltes situacions de soledat hi ha un reguitzell de gent que se n’ha rentat les mans d’uns problemes de dependència mal atesa per manca de recursos públics i, moltes vegades, enmig d’un escandalós abandó familiar, fills inclosos. El problema és que mai agrada parlar de certs problemes. Mireu què ha passat amb la declaració del síndic de greuges sobre la desnutrició infantil: que ha generat reaccions esvarades tractant de negar-ho. El mateix conseller Boi Ruiz n’ha dit una d’antologia: “la desnutrició no és per passar fam, sinó per culpa de la cisi”. Aquí i a la Xina, un nen desnodrit és perquè passa gana. Que passi gana per culpa de la crisi, són figues d’un altre paner. Com també ho són la genuïna violència de gènere i els disbarats comesos en una crisi de basarda  insuperable, davant una situació domèstica al límit.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada