No sempre que un home mata una dona
o viceversa, estem davant d’un episodi més de violència de gènere. És una idea
que em volta pel cap des de fa temps i que avui intentaré reflexionar amb la
vostra ajuda, partint de la base, que es tracta d’un tema delicat. Però em
sembla que val la pena de pensar-hi una mica perquè, potser, algunes vegades
posem al sac de la violència de gènere autèntics drames domèstics que, de ben
segur, es mereixen un tractament més escatit. Per exemple: fa quatre dies vàrem
llegir als diaris el cas d’una parella d’ancians que l’home va matar primer la
dona, malalta d’Alzheimer, i després es va llevar la vida ell i, segons els
mitjans, el succés es va comptabilitzar estadísticament com violència de gènere.
Per què serà que la notícia grinyola i em deixa un mar de dubtes? Doncs perquè
les coses no sempre són tan simples com sembla a l’hora de cuinar una
estadística i, sobretot, perquè d’entrada el mateix enunciat del cas predisposa
a una anàlisi més acurada a fi d’evitar-nos cometre l’error, bastant freqüent,
de fer passar bou per bèstia grossa. Si esporguem una mica la realitat que ens
envolta, possiblement trobarem evidències o almenys indicis de situacions domèstiques
que estan al límit, en les quals els afectats arriben a sentir-se tan sols i indefensos
que, en un moment donat, fan un disbarat que mai ningú sap com explicar-se.
La
soledat i la indefensió són males conselleres: sota la seva influència hi ha
persones que, simplement, “es deixen” morir en el seu racó sense fer soroll ni
cridar l’atenció; però en alguns casos la desesperació és tant extrema i angoixant
que esclata fent sang. Penso que no és convenient liquidar successos d’aquesta
mena posant-los precipitadament l’etiqueta de violència de gènere, perquè al darrera
de moltes situacions de soledat hi ha un reguitzell de gent que se n’ha rentat
les mans d’uns problemes de dependència mal atesa per manca de recursos públics
i, moltes vegades, enmig d’un escandalós abandó familiar, fills inclosos. El
problema és que mai agrada parlar de certs problemes. Mireu què ha passat amb
la declaració del síndic de greuges sobre la desnutrició infantil: que ha
generat reaccions esvarades tractant de negar-ho. El mateix conseller Boi Ruiz
n’ha dit una d’antologia: “la desnutrició no és per passar fam, sinó per culpa
de la cisi”. Aquí i a la Xina, un nen desnodrit és perquè passa gana. Que passi
gana per culpa de la crisi, són figues d’un altre paner. Com també ho són la
genuïna violència de gènere i els disbarats comesos en una crisi de basarda insuperable, davant una situació domèstica al
límit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada