Quan
la societat civil d’aquest país fa tentines i se sent orfe de líders amb un
discurs fresc i estimulant, penso que hem tingut la gran sort de topar-nos amb
dones disposades a fer un pas endavant i encapçalar importants moviments socials
- alguns ja consolidats a còpia d’anys i d’altres tan tendres com les plataformes
ciutadanes fruit de la indignació - amb empenta i criteri. Muriel Casals,
d’Omnium; Àngels Guiteras, de la Taula del Tercer Sector; Ada Colau, de la PAH;
Teresa Forcades, impulsora d’un moviment constituent; Carme Forcadell, de
l’Assemblea Nacional Catalana; Llúcia Caram, sacsejadora de la consciència i la
solidaritat; Itziar Gonzalez, de Crida a la desobediència civil. Totes elles tenen
en comú que el seu lideratge es basa en el consens pacífic, ni autoritari ni
jeràrquic, fent paleses altres maneres de participar en la vida pública i
decantar-la per viaranys ètics. Ara bé, no oblidem pas que aquestes icones són
hereves de moltes altres dones que durant la transició varen lluitar per canviar
les lleis masclistes i injustes del franquisme, que van irrompre i competir
sense arronsar-se en el món del treball i van
envair l’universitari, i que sempre les trobaves empenyent el carro del
respecte i l’atenció a les persones, sobretot a les més febles.
Però
no obstant aquesta bona disposició de la dona a entomar responsabilitats, la
realitat és que malgrat la seva presència creixent en moltes vessants de la
societat, la seva incidència encara està a les beceroles. Sense anar més lluny,
per exemple, en la sanitat. Mentre en els darrers 30 anys la proporció de dones
en la professió és de l’ordre de 7 a 1 respecte als homes, les especialitats quirúrgiques,
els contractes sènior, els càrrecs acadèmics més alts i les cadires amb poder
de decisió estan en mans de lobby masculí. I aquest balanç es repeteix calcat en
moltes altres professions i activitats públiques: les dones saturen les bases
però s’han de buscar amb pinces a les cúpules, sembla que només siguin bones
per eixugar llàgrimes però no per dissenyar polítiques. I aquesta desigualtat
no s’arregla imposant quotes. Una comissaria europea, la Reding, es trenca les
banyes fa dies en pro de la discriminació positiva de la dona en les juntes
directives de les grans empreses, però ho veu tan negre que només pidola un 40%
de conselleres no executives. No crec que la fornada de dones amb vocació de lideratge
hi vulguin arribar per la drecera de la quota. Tanmateix, penso que la societat
no se les pot deixar perdre com alternativa a la vulgaritat trapassera de fer
política, mentre conservin verge la il·lusió, l’honestedat, es pugui creure en
les seves paraules i no caiguin en la temptació de convertir-se en icones o
oracles. Només ens faran servei com a persones amb sentit comú, que és de que
anem escassos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada