Quan en plena negociació d’un
conveni col·lectiu o empantanegats en un conflicte laboral els vaguistes
omplien el carrer amb revoltes de tramoia, fent-se notar tant com podien, els
representants de la patronal s’aixecaven de la taula i, molt dignes i solemnes,
llegien la cartilla de l’ètica negociadora als sindicalistes: “sota pressió nosaltres no
parlem”. Era un guió suat i de pissarrí: la cantarella de no negociar mai sota
pressió l’ensenyaven a qualsevol seminari de direcció de recursos humans des
del primer dia. Després, la cosa anava com anava, i si la fressa al carrer continuava
i no desempatava la partida la força pública, prou que es trobava la manera que
la sang no arribés al riu. Però l’acusació de “xantatge” escopida pels empresaris
en el moment oportú, solia fer el seu efecte i, si per res més no, servia per rebaixar
la febrada. Dit això, es podria pensar que la patronal mai recorreria al
xantatge emocional per estovar els sindicats, però la realitat és que si ho requereix
el guió es perden els escrúpols i, si convé, els més sensibles es tapen el nas.
Sense anar més lluny, ara en tenim un exemple pràctic del que dic: el plantejament
de les condicions per acomiadar 2.500 empleats del què en queda de Caixa
Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona.
Després
que alts directius d’aquestes i altres empreses bancàries ens han refregat pel
nas que els suculents sous, primes i indemnitzacions que es rifaven els privilegiats
eren totalment legals, malgrat superessin amb escreix la mitjana salarial de la
tropa, ara proposen als llicenciats si us plau per força que se’n vagin a casa
amb l’escarransit coixí d’un any de sou com a compensació màxima. Afegint una
cirereta sàdica al cinisme de la proposta: “aquesta oferta és pot millorar si
els vostres companys que es quedin a l’empresa accepten la mobilitat funcional,
geogràfica i una passada de ribot als sous”. A la meva manera de veure, un xantatge
tan barroer, que fa servir d’hostatges a la resta de treballadors de moment no
afectats, desqualifica els cervells d’aquesta operació neteja al passar-se per
l’engonal el respecte a les persones. El pitjor botxí és aquell que es justifica
dient que la feina bruta la fa per encàrrec: “són els de Brussel·les els dolents.
No voldríem, però ens hi obliguen”. Això de quedar bé amb la vianda al plat és
més vell que l’anar a peu i l’infern, si es que encara no ha baixat portes per
crisi, n’està farcit de paios amb bones intencions. Ara bé, el més fotut de tot
plegat és que una vegada sanejada l’entitat, amb els recursos dels
contribuents, la pelleringa que en quedi s’endossarà per quatre xavos al primer
voltor que passi, el qual pretendrà al cap de quatre dies una nova reestructuració. La qüestió és que el negoci
no pari i trobar el cap de turc a qui carregar el mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada