dijous, 22 d’agost del 2013

MAI SOTA XANTATGE

Quan en plena negociació d’un conveni col·lectiu o empantanegats en un conflicte laboral els vaguistes omplien el carrer amb revoltes de tramoia, fent-se notar tant com podien, els representants de la patronal s’aixecaven de la taula i, molt dignes i solemnes, llegien la cartilla de l’ètica negociadora als  sindicalistes: “sota pressió nosaltres no parlem”. Era un guió suat i de pissarrí: la cantarella de no negociar mai sota pressió l’ensenyaven a qualsevol seminari de direcció de recursos humans des del primer dia. Després, la cosa anava com anava, i si la fressa al carrer continuava i no desempatava la partida la força pública, prou que es trobava la manera que la sang no arribés al riu. Però l’acusació de “xantatge” escopida pels empresaris en el moment oportú, solia fer el seu efecte i, si per res més no, servia per rebaixar la febrada. Dit això, es podria pensar que la patronal mai recorreria al xantatge emocional per estovar els sindicats, però la realitat és que si ho requereix el guió es perden els escrúpols i, si convé, els més sensibles es tapen el nas. Sense anar més lluny, ara en tenim un exemple pràctic del que dic: el plantejament de les condicions per acomiadar 2.500 empleats del què en queda de Caixa Catalunya, Caixa Manresa i Caixa Tarragona.


            Després que alts directius d’aquestes i altres empreses bancàries ens han refregat pel nas que els suculents sous, primes i indemnitzacions que es rifaven els privilegiats eren totalment legals, malgrat superessin amb escreix la mitjana salarial de la tropa, ara proposen als llicenciats si us plau per força que se’n vagin a casa amb l’escarransit coixí d’un any de sou com a compensació màxima. Afegint una cirereta sàdica al cinisme de la proposta: “aquesta oferta és pot millorar si els vostres companys que es quedin a l’empresa accepten la mobilitat funcional, geogràfica i una passada de ribot als sous”. A la meva manera de veure, un xantatge tan barroer, que fa servir d’hostatges a la resta de treballadors de moment no afectats, desqualifica els cervells d’aquesta operació neteja al passar-se per l’engonal el respecte a les persones. El pitjor botxí és aquell que es justifica dient que la feina bruta la fa per encàrrec: “són els de Brussel·les els dolents. No voldríem, però ens hi obliguen”. Això de quedar bé amb la vianda al plat és més vell que l’anar a peu i l’infern, si es que encara no ha baixat portes per crisi, n’està farcit de paios amb bones intencions. Ara bé, el més fotut de tot plegat és que una vegada sanejada l’entitat, amb els recursos dels contribuents, la pelleringa que en quedi s’endossarà per quatre xavos al primer voltor que passi, el qual pretendrà al cap de quatre dies una nova  reestructuració. La qüestió és que el negoci no pari i trobar el cap de turc a qui carregar el mort.    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada