És curiós que en una població característica
d’aquella vella Anglaterra romàntica i encarcarada, que des de l’època
victoriana ençà, sense que les dues guerres suposessin cap parèntesi sinó més
aviat una justificació més, va introduir el voluntariat com institució
britànica, sigui ara capdavantera de les anomenades “social enterprises”. En
efecte: Alston, que és la ciutat de la que parlo, s’ha convertit en banc de
proves de varis negocis ètics que pretenen apedaçar els forats que una
administració pública, amb la caixa plena de teranyines, no pot evitar que es
vagin multiplicant a la teulada de l’anomenat Estat del benestar. La novetat és
que aquestes empreses socials que s’han d’ocupar de prestar als ciutadans
serveis que l’Estat de mica en mica no pot assumir, malgrat s’estructuren amb criteris
cooperativistes, no volen permetre’s ser deficitàries i perdre-hi diners en l’invent
i, per tant, les gestionen amb el propòsit de fer beneficis, dels quals n’han
de sortir les misses per realitzar les bones obres. O sigui, del què es tracta
es d’arrambar el concepte “sense afany de lucre” que es refia del “subsidi” com
a darrer recurs, pel de “rendibilitat” responsable i sostenible.
Diuen que els
cada cop més rigorosos ajustos pressupostaris, culpables del retrocés de la
despesa públic, obligaran a prendre en consideració iniciatives semblants a l’anglesa.
L’única objecció que se m’acut, és quin paper se li reservarà al voluntariat
tradicional en els organigrames d’aquestes noves experiències empresarials. No
crec pas que se’n pugui prescindir d’un actiu que no té preu, però segurament també
els futurs voluntaris s’hauran de replantejar criteris d’organització, disciplina
i professionalitat, perquè l’objectiu serà l’eficàcia. La tenalla de la crisi
està fent reconsiderar molts d’esquemes arnats i crec, francament, que s’estan
donant en aquesta direcció passes molt interessants i impensables en altres
circumstàncies. Per exemple, em sembla un cop de timó molt important en
l’estratègia dels sindicats el gest de responsabilitat que acaba de fer el
comitè d’empresa de Seat, presidit per un tal Matías Carnero del quan en tinc
vàries referències com a prototipus de cap ben moblat, desant el posat malcarat,
intransigent i demagògic pel més pragmàtic de defensar - amb arguments genuïnament
capitalistes com productivitat i estalvi de costos per aconseguir més marge de
beneficis -, la conveniència de portar a Martorell el nou tot terreny lleuger
de la marca, tenint en compte que és la planta del grup més competitiva. Potser
sí que de la crisi encara n’aprendrem quelcom de bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada