Follow by Email

dimarts, 20 d’agost de 2013

ELS TEMPS ESTAN CANVIANT

És curiós que en una població característica d’aquella vella Anglaterra romàntica i encarcarada, que des de l’època victoriana ençà, sense que les dues guerres suposessin cap parèntesi sinó més aviat una justificació més, va introduir el voluntariat com institució britànica, sigui ara capdavantera de les anomenades “social enterprises”. En efecte: Alston, que és la ciutat de la que parlo, s’ha convertit en banc de proves de varis negocis ètics que pretenen apedaçar els forats que una administració pública, amb la caixa plena de teranyines, no pot evitar que es vagin multiplicant a la teulada de l’anomenat Estat del benestar. La novetat és que aquestes empreses socials que s’han d’ocupar de prestar als ciutadans serveis que l’Estat de mica en mica no pot assumir, malgrat s’estructuren amb criteris cooperativistes, no volen permetre’s ser deficitàries i perdre-hi diners en l’invent i, per tant, les gestionen amb el propòsit de fer beneficis, dels quals n’han de sortir les misses per realitzar les bones obres. O sigui, del què es tracta es d’arrambar el concepte “sense afany de lucre” que es refia del “subsidi” com a darrer recurs, pel de “rendibilitat” responsable i sostenible.


Diuen que els cada cop més rigorosos ajustos pressupostaris, culpables del retrocés de la despesa públic, obligaran a prendre en consideració iniciatives semblants a l’anglesa. L’única objecció que se m’acut, és quin paper se li reservarà al voluntariat tradicional en els organigrames d’aquestes noves experiències empresarials. No crec pas que se’n pugui prescindir d’un actiu que no té preu, però segurament també els futurs voluntaris s’hauran de replantejar criteris d’organització, disciplina i professionalitat, perquè l’objectiu serà l’eficàcia. La tenalla de la crisi està fent reconsiderar molts d’esquemes arnats i crec, francament, que s’estan donant en aquesta direcció passes molt interessants i impensables en altres circumstàncies. Per exemple, em sembla un cop de timó molt important en l’estratègia dels sindicats el gest de responsabilitat que acaba de fer el comitè d’empresa de Seat, presidit per un tal Matías Carnero del quan en tinc vàries referències com a prototipus de cap ben moblat, desant el posat malcarat, intransigent i demagògic pel més pragmàtic de defensar - amb arguments genuïnament capitalistes com productivitat i estalvi de costos per aconseguir més marge de beneficis -, la conveniència de portar a Martorell el nou tot terreny lleuger de la marca, tenint en compte que és la planta del grup més competitiva. Potser sí que de la crisi encara n’aprendrem quelcom de bo.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada