Follow by Email

dissabte, 17 d’agost de 2013

LA MÉS RICA DEL CEMENTIRI

            Ahir els informatius i els papers anaven plens de la notícia que Rosalia Mena, la dona més rica d’Espanya i una de les cent persones que a tot el món, per dir-ho en expressió col·loquial, tenen el ronyó més ben cobert, havia mort de manera sobtada mentre estava estiuejant. Diuen que aquesta milionària era una treballadora gallega de pedra picada i que havia fet la fortuna posant-se a pencar ben d’hora, ben d’hora, seguint la recepta d’en Pep Guardiola; però no es tracta ara de fer un panegíric aprofitant la necrològica, com sol passar en moments com aquests que surten aduladors pòstums de tots els armaris. La reflexió d’avui tira per un altre camí: el de palesar que l’única circumstància en que s’iguala el pelacanyes i el rei Mides, és pel que fa a l’hora de la mort. Això sí que ho té la dona de la dalla: no hi ha comissions ni suborns que valguin i cap pressió la fa decantar. A cadascú li toca quan li toca i aquesta és una veritat incontestable. És pot programar a conveniència l’hora de venir al món, però per molts calers que es tinguin no es pot preveure a l’agenda l’hora d’estirar la pota. Inclús els que es lleven la vida voluntàriament no van a toc de rellotge, encara que faci temps que hi donin voltes. Per aquesta raó, insisteixo tant en el fet de l’hora com a factor d’igualtat. Una altra cosa és el que ve després: l’organització de la cerimònia mortuòria i l’elecció del lloc del repòs etern. Aleshores sí que les diferències de classe social es fan evidents i, en alguns casos, escandaloses. No sé si la dona amb més patrimoni del país es convertirà també, des d’avui, en la més rica del cementiri.


            Francament, a mi no m’agradaria pas ser-ho, cosa per altra banda bastant improbable; però no pots dir mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè la vida té cops amagats i no es pot tirar la tovallola. Fins i tot l’Eduard Punset es permet el luxe d’especular que, potser, la de la dalla passi de llarg de casa seva, en una demostració que delirar és gratis. Jo més aviat sóc dels de menjar poc i pair bé. Si ja deu ser prou fotut per a la salut administrar en vida una gran fortuna, compteu la gràcia que fa convertir-se en el més ric del cementiri. Quan visito pobles, d’aquí i de fora, tinc una debilitat per fotografiar cementiris i epitafis. En Camus va escriure, a La Peste, que la personalitat d’un poble queda reflectida on són enterrades les persones. No he vist cap cementiri on totes les tombes siguin idèntiques, on no saltin a la vista les diferències, on no puguis identificar el més ric de l’altre barri. Els rics, malgrat s’hagin forjat com la Rosalia volia fer creure des del rengle, només es poden fer perdonar el greuge que uns tinguin tant i d’altres tan poc, compartint la riquesa. Que és molt diferent de fer caritat. Repartir les sobres no té cap valor, el que té mèrit és compartir l’abundància. Ara bé, el que obri així mai serà el més ric del cementiri.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada