divendres, 30 d’agost del 2013

CADA VEGADA MÉS GENT NO ATRAPA EL QUE DEU

            El professor Mas-Colell va dir que l’Estat del benestar quedaria molt tocat amb els pressupostos de subsistència que va presentar l’any passat; ara els ha prorrogat i contempla una nova retallada de dos milions d’euros per complir amb l’objectiu de dèficit imposat des de Madrid. Si ja havíem tocat os, d’on rascarem per aconseguir arreplegar-los? Aprimant l’Estat del benestar, esclar, el qual, no ho oblidem, és una de les grans conquestes de l’Europa refeta després de la guerra. A Espanya s’hi va posar la primera pedra molt tard, i com en tantes altres coses que quan nosaltres hi anàvem els altres ja en tornaven. I mentre enlluernats per l’invent tiràvem la casa per la finestra, com si això del benestar volgués dir lligar els gossos amb llonganisses, els que anaven de tornada, especialment els països nòrdics, miraven prim i afinaven la punteria per no malgastar en projectes utòpics i, sobretot, insostenibles. I si algú més entenimentat predicava seny i austeritat, li tapaven la boca amb un estirabot: “no patiu, que el darrer ja tancarà la porta i apagarà el llum”. Era una actitud tan estúpida com la dels governants d’avui que ens volen fer creure que l’economia va de conya, quan mai com ara la gent torna els rebuts sense pagar.


            Em treuen de polleguera tants de “savis”, que senyalen l’Estat del benestar com l’esca del pecat, i que estem en crisi perquè volíem gaudir de paradisos que no ens podíem pagar. Però, francament, encara em fan més malastrugança i un poc de fàstic aquests que pretenen ensarronar-nos amb pronòstics esperançadors de millora de tots els índex macroeconòmics, mentre veiem a tocar de casa que indicadors tan determinants com la morositat de les famílies s’enfila per les parets duplicant amb escreix aquell 5% que els entesos consideraven, fa només quatre anys una línia vermella. No parlem d’endeutament, sinó de no poder pagar. Ep, que parin el carro i deixin de mentir tots aquests entesos! El nostre país ha estat sempre a la cua de la despesa pública en protecció social - un escarransit 20% del PIB quan la mitjana a la Unió Europea era el 27% -  i malgrat això, per sortir de la crisi només saben optimitzar recursos a base de tancar aixetes i retallar, mesures covardes que com s’ha vist a la pràctica  ni generen creixement econòmic, ans al contrari, ni milloren les prestacions socials. És ben curiós que cap de les reformes que es plantegen contemplin millores, sinó sacrificis i més retallades, directes o indirectes. Per aquesta raó, penso que quan, en nom de la independència, es fan promeses tan rodones com que l’atur es reduiria un 10% o que els pensionistes cobrarien més, s’ha de posar el fre i treure el peu de l’accelerador, perquè no hi ha res pitjor per un polític que fer brindis al sol per tenir contenta la parròquia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada