divendres, 23 d’agost del 2013

L'EMPALAGÓS MISTERI DEL DEUTE

            Francament, hi ha molta gent entenimentada que cada vegada que se li acut ficar el nas en les planes econòmiques dels diaris es fa un embolic, i acaba per deixar-ho córrer abans no li agafi alguna cosa. Per exemple, amb això del deute no hi ha qui s’hi aclareixi, per molt que els suposats entesos intentin d’explicar-ho a la seva manera. El que veu la gent com jo és que segons escriuen els diaris, després de cinc anys de privacions i de mirar prim, resulta que devem més del doble que el 2009 i que el gep de l’Estat ja frega quasi el cent per cent del PIB. Aleshores, per poc espavilat que hom sigui es pregunta, legítimament, de què serveix passar-ho malament si cada vegada estem més endeutats? Qualsevol mestressa de casa sap que quan la família gasta més del que ingressa s’ha de frenar com sigui la despesa, si no es vol fer la fi del cagaelàstics. I després d’unes setmanes o mesos de fer bondat, es té la satisfacció de comprovar que el deute que els tenallava s’ha rebaixat considerablement. Doncs amb el deute públic passa exactament a l’inrevés, que quan més ens purguem enlloc d’aprimar-se s’engreixa. I això de seguida és veu que no pot ser o que, almenys, no té una explicació senzilla. I d’aquí plora la criatura.


            Aleshores, què dimonis passa? Pels que fem el compte de la vella, no n’hi ha cap de misteri: com que vivim de manlleu, per moltes polítiques d’austeritat que es treguin de la màniga els governants, mai no seran prou suficients les retallades per estalviar el necessari per pagar els interessos dels préstecs que s’han demanat compulsivament perquè no es volia renunciar al tren de vida de nous rics a que ens havíem acostumat, encara que no ens el poguéssim pagar. I, finalment, per entrampant-nos més amb interessos d’usura per tornar els primers interessos vençuts dels capitals manllevats per anar tirant de beta. I quan el ciutadà ho comença a entendre, arriba a la conclusió que és absurd seguir masegant-se per un camí que no té sortida. He escrit moltes vegades que tots els sacrificis es poden entomar amb paciència, si es creu que serveixen per sortir de l’atzucac. Però en el cas de la crisi que patim, si el desencadenant va ser l’endeutament desmesurat i les retallades severes i l’austeritat espartana eren la solució, comprovar que el deute s’enfila sense parar malgrat tot i que els nostres cosins grecs estan a les portes d’un tercer rescat, de ben segur més pantagruèlic que els anteriors, no ajuda a prendre-s’ho amb calma. Per aquesta raó, penso que potser seria necessari abans no s’escampi el pànic i la frustració, que coses tan simples s’expliquessin amb claredat perquè els que fem el compte de la vella no hi veiem un misteri que ens acabi embogint.       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada