Francament,
hi ha molta gent entenimentada que cada vegada que se li acut ficar el nas en
les planes econòmiques dels diaris es fa un embolic, i acaba per deixar-ho córrer
abans no li agafi alguna cosa. Per exemple, amb això del deute no hi ha qui
s’hi aclareixi, per molt que els suposats entesos intentin d’explicar-ho a la
seva manera. El que veu la gent com jo és que segons escriuen els diaris, després
de cinc anys de privacions i de mirar prim, resulta que devem més del doble que
el 2009 i que el gep de l’Estat ja frega quasi el cent per cent del PIB. Aleshores,
per poc espavilat que hom sigui es pregunta, legítimament, de què serveix
passar-ho malament si cada vegada estem més endeutats? Qualsevol mestressa de casa
sap que quan la família gasta més del que ingressa s’ha de frenar com sigui la
despesa, si no es vol fer la fi del cagaelàstics. I després d’unes setmanes o mesos
de fer bondat, es té la satisfacció de comprovar que el deute que els tenallava
s’ha rebaixat considerablement. Doncs amb el deute públic passa exactament a l’inrevés,
que quan més ens purguem enlloc d’aprimar-se s’engreixa. I això de seguida és
veu que no pot ser o que, almenys, no té una explicació senzilla. I d’aquí
plora la criatura.
Aleshores,
què dimonis passa? Pels que fem el compte de la vella, no n’hi ha cap de misteri:
com que vivim de manlleu, per moltes polítiques d’austeritat que es treguin de
la màniga els governants, mai no seran prou suficients les retallades per estalviar
el necessari per pagar els interessos dels préstecs que s’han demanat compulsivament
perquè no es volia renunciar al tren de vida de nous rics a que ens havíem
acostumat, encara que no ens el poguéssim pagar. I, finalment, per entrampant-nos
més amb interessos d’usura per tornar els primers interessos vençuts dels
capitals manllevats per anar tirant de beta. I quan el ciutadà ho comença a entendre,
arriba a la conclusió que és absurd seguir masegant-se per un camí que no té sortida.
He escrit moltes vegades que tots els sacrificis es poden entomar amb paciència,
si es creu que serveixen per sortir de l’atzucac. Però en el cas de la crisi
que patim, si el desencadenant va ser l’endeutament desmesurat i les retallades
severes i l’austeritat espartana eren la solució, comprovar que el deute
s’enfila sense parar malgrat tot i que els nostres cosins grecs estan a les
portes d’un tercer rescat, de ben segur més pantagruèlic que els anteriors, no
ajuda a prendre-s’ho amb calma. Per aquesta raó, penso que potser seria necessari
abans no s’escampi el pànic i la frustració, que coses tan simples
s’expliquessin amb claredat perquè els que fem el compte de la vella no hi
veiem un misteri que ens acabi embogint.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada