L’alcalde
d’un poblet del Bages, Navarcles, en el darrer ple municipal ha fet una
confessió que m’ha deixat bocabadat, no perquè ignorés que aquestes coses
passen sinó perquè l’alcalde, l’historiador, professor i amic Llorenç Ferrer,
no podia explicar millor aquesta modalitat de corrupció a la qual, si repasseu
el meu blog, m’hi he referit dotzenes de
vegades com “deixar-se estimar”. Va remuntar-se l’alcalde a uns fets de l’any
1994, quan ell era regidor i el municipi passava pel mal tràngol d’uns aiguats
que van fer molt de mal. Per refer les infraestructures malmeses es
necessitaven molts de diners públics i l’aixeta no s’obria si un enginyer de l’Agència
Catalana de l’Aigua no hi donava el vist-i-plau, com es diu col·loquialment: “si
no posava la mosca als papers”. L’alcalde va fer memòria que algú els va
advertir que l’enginyer engegava a migdia, al voltant de l’hora de dinar perquè
el convidessin i pel que explica l’alcalde, el sòmines “no s’estava de res”,
reconeixent que posar “la mosca” va costar-los factures que feien feredat, al
millor restaurant de la contrada. I va rematar el seu relat amb un brindis al pragmatisme:
“llavors vaig prendre plena consciència que, malgrat vulguis gestionar amb ètica,
de vegades cal fer coses pel bé comú que no faries pas en l’àmbit particular”.
No
us esgarrifeu: la confessió de l’alcalde no fa res més que palesar les
corrupteles que sempre han envoltat les relacions entre els administrats - conscients
que per desencallar expedients s’han d’untar xarneres - i els administradors, que s’hi posen bé perquè
els estimin. És veritat que només es tracta de “detalls”, però no s’ha de tenir
un màster per entendre que “les mosques” es posen amb més alegria si hi ha petites
motivacions. El corrupte que només es deixa estimar no rep comissions ni
compensacions, que és massa lleig, es conforma amb una caixa de puros, un bon
àpat, una panera... Els bitllets no solen formar part del repertori de “motivacions”,
si bé algú recordarà que en temps reculats de postguerra per aconseguir el “cupo”
de fuel calia deixar discretament damunt el taulell una revista o un diari amb
uns quants bitllets intercalats entre les pàgines. Gairebé més que de suborns
es tractava de “cortesies”. El que passa és que qui fa un cove fa un cistell i
com el porro de tant en quant, en el cas de la droga, deixar-se estimar encara
que només sigui una micona també deixa seqüeles i causa addicció. I el mes
fumut de la qüestió és que costa discernir, en aquests casos, on acaba el
simple detall d’agraïment i comença a teixir-se la tela d’aranya de la
corrupció. Deixar-se estimar causa la dependència d’estar sempre en deute amb
algú. I d’això es valen els corruptors. Perquè s’ha de ser molt ingenu per
pensar que els regals no tenen contrapartida. Desenganyeu-vos, poca gent fa res
per res; però n’hi ha, i aquesta és l’esperança que ens queda: que almenys de l’honradesa
no se’n perdi la llavor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada