Fa feredat com estan dinamitant la convivència els governants, siguin del
color que siguin, que al marge del què pensin en la intimitat, en l’actuació pública
palesen què són i en el què s’han convertit: escolans d’amen d’una troica sense ànima que
actua d’aprenenta de bruixot del capitalisme més ranci en la seva versió
globalitzada. En aquest paper de comparses necessaris dilapiden dia a dia sense
aturador ni remordiment la democràcia feblement construïda després del franquisme.
¿No s’adonen que no prioritzant polítiques socials quan la crisi encalça els
més fràgils, estan complicant la vida a molta gent innocent? No sé si serà per
culpa dels anys de bonança o perquè s’han cregut que per tocar poc o molt de
poder estan per sobre del bé i del mal, com si fossin una casta a part. Però el
que no té volta de fulla és que quan han manat, de seguida s’han oblidat del
patiment de la ciutadania a la qual representen. Tots, sense excepció, per
acció o per omissió. No sabria dir si és perquè no saben, no volen saber o no
han sabut mai que governar es trobar l’equilibri i el consens entre la
diversitat de punts de vista, respectant el que vol la majoria sense imposar la
tirania del rodet parlamentari sobre les minories.
És
immoral, per no dir indecent, que davant l’increment de la precarietat els executius central i els de la majoria d’autonomies,
inclosa la catalana, no prioritzin les polítiques socials i mirin cap a una
altra banda quan se’ls hi proposa retallar d’àrees amb més capacitat de resistència
com ara Defensa, Interior, Infraestructures deficitàries i sumptuoses, empreses
públiques que no serveixen per altra cosa que per tenir la menjadora parada a
quatre vividors de la política i administracions duplicades i amuntegades una
sobre l’altra. Les retallades – ara el govern català amenaça amb una nova
cargolada perquè l’objectiu de dèficit dictat des de Madrid és un escarni – condicionem
la sostenibilitat econòmica dels serveis socials i agreuja situacions molt
delicades en els àmbits de la gent gran, de la mainada i dels dependents,
fregant l’exclusió social. La doctrina que predica la troica que ens marca el
pas és que el problema ve del dèficit i que s’ha d’esprémer el ciutadà si cal fins
a l’extenuació per tal d’assolir l’objectiu. Francament, ¿són tan rucs per no saber
que el dèficit és una simple magnitud estadística, teòrica, monetària i especulativa?
El problema número u d’un país és la caiguda del consum i de la producció i no veiem
que es posi en marxa cap política contundent no ja per crear llocs de treball,
sinó perquè no es destrueixin els pocs que queden. Per cert, ¿saben quants
n’escanyarà la retallada de subvencions al tercer sector? Ara, que no es pensin pas, els que fan anar
les tisores de podar, que la seva miopia política no els passarà factura. Collar
el dret a sanitat, habitatge i educació dignes, reduint els ciutadans a la condició
de miserables mendicants de caritat i solidaritat, es pagarà molt car.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada