Follow by Email

dimecres, 28 d’agost de 2013

ELS INDECISOS MANTENEN EL CEL DE LES OQUES

            De petits ens varen ensenyar que no deixéssim per demà, allò que podíem enllestir avui; però, aquesta màxima tan entenimentada avui no es practica gaire i més aviat es ganduleja a l’hora de fer allò que toca quan toca. I és que fer el que convé en un moment donat, generalment és incòmode i no es tan gratificant com marejar la perdiu i esperar a veure-les venir. Per aquesta raó, mantes vegades s’ha de lamentar no haver pres la decisió adequada en el moment just. Quants negocis i projectes no s’haguessin fet aiguapoll si no s’hagués fet el ronsa, per comoditat o per covardia, quan convenia agafar el toro per les banyes. Per desgràcia, no sempre és possible refer-se de les conseqüències de no haver actuat sense contemplacions quan era necessari. Per exemple: si s’hagués desinflat la bombolla immobiliària i financera quan es veia a venir que no podia acabar bé una estafa piramidal basada en donar crèdits a tremuja a qui vivia de manlleu i s’endeutava fins a les celles sense tenir on caure mort, de ben segur s’hi hauria pogut posar remei, enlloc de trampejar l’agonia del sistema tapant-se els ulls. Tanmateix, la classe política deixa per a un demà que mai arriba extirpar d’un cop de bisturí el càncer de la corrupció que els està consumint, preferint no baixar del cel de les oques on s’han refugiat com uns il·lusos.


            La pregunta que primer ens ve al pensament als ciutadans pretén esbrinar les causes de la manca de reflexos i de múscul dels polítics, i sempre ens topem amb la mateixa resposta: dient la veritat crua i nua haurien d’abandonar el cel de les oques on s’administra el poder, i la majoria dels  s’hi rebolquen satisfets no volen ni bojos baixar-ne. De manera que el més fàcil es emborratxar la parròquia amb frases fetes, jocs de mans enrevessats i promeses falses, per dissimular la mort que porten escrita a la cara. Quan la mentida continuada ja no coli més, descobriran els que pensen viure en un paradís que estan asseguts sobre un vesper i que la paraula crisi no ho justifica tot i, molt menys, la seva desídia a l’hora de fer el que tocaria per evitar que d’aquest cel de les oques n’hagin de baixar per força. Durant el dol que estem passant els ciutadans des de fa mesos per la pèrdua de l’estat del benestar, la indignació dels que tenen clar que si s’hagués actuat amb noblesa ens hauríem estalviat moltes penes, i les que vindran, serà tan imparable que s’exposen a que del cel de les oques en siguin expulsats a puntades de peu, pel pecat d’haver tirat pilotes fora mentre els problemes del poble se’ls hi podrien als dits.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada