dijous, 15 d’agost del 2013

SOUS, SOBRESOUS I RECTORIES

Com a conseqüència d’aquest espectacle penós que són les clavegueres a cel obert dels partits polítics, vulguis o no, s’empastifa el concepte de democràcia, i no només per la merda, les rates i la fortor, sinó perquè els aparells d’aquests partits, llevat comptades excepcions s’entesten en tirar-hi terra a sobre enlloc de fer una neteja definitiva, amb desratització inclosa. Potser, els partits polítics després d’una experiència de dictadura tan llarga i autoritària com la d’aquí – que no fa tant de temps per haver-la oblidat - s’han preocupat més de rifar carnets i credencials de demòcrata, que no pas de desenvolupar la democràcia, i la crispació, la mala maror i l’afició a tocar el botet a l’adversari i, a vegades també, a l’amic que fa nosa per enfilar-se al poder, han substituït la noblesa i l’elegància pel cop baix, la mesquinesa i la mentida. La política, vista a través dels quatre o cinc partits que han polaritzat l’escena en els darrers trenta-set anys – encara no hem empatat amb els quaranta de dictadura - s’ha convertit en una mena de carnaval en què tot s’hi val. començant per viure bé a la seva ombra i a l’esquena del poble.

Quan els ciutadans s’enfurismen i posen el crit el cel cansats de ser l’ase dels cops, ho fan simplement perquè estan farts de pagar la timba dels sous, sobresous, comissions i rectories vitalícies que es paguen amb els seus impostos, mentre els polítics els hi desmunten peça a peça, amb sadisme rapinyaire inclòs, l’estat del benestar. I quan els responsables d’aquest femer tenen la barra de justificar-se dient que han perdut la memòria o que en les seves organitzacions qui talla el bacallà de veritat no és el president o el secretari general, sinó el tresorer, és que a sobre de mofar-se’n de la ciutadania la prenen per cretina. Suposo que recordareu aquelles solemnes manifestacions, fetes en  sagrada seu parlamentària, que a un determinat partit qui porta l’economia té tant de poder i autonomia de gestió que es podria vendre patrimoni sense la complicitat de cap altre dirigent. Potser sí que és així com ho pelen, però si és veritat tenen mala peça al teler; fins i tot l’entitat més senzilla, una simple comunitat de veïns per exemple, sap que la clau de la caixa no la pot tenir només una persona. I que consti que, a la meva manera de veure, la regeneració de la política no passa, només, per qüestionar, amb més o menys raó, què cobren els polítics, sinó en tenir la certesa que la seva feina pel benestar del poble es mereix els sous que es reparteixen. Ara bé, que no abusin cobrant deu vegades més que el sou mig d’un ciutadà, perquè ningú necessita sopar dues vegades. I s’ n’hi ha cap ha de ser perquè passa fam, no perquè es dediqui a la política.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada