Com a
conseqüència d’aquest espectacle penós que són les clavegueres a cel obert dels
partits polítics, vulguis o no, s’empastifa el concepte de democràcia, i no
només per la merda, les rates i la fortor, sinó perquè els aparells d’aquests
partits, llevat comptades excepcions s’entesten en tirar-hi terra a sobre
enlloc de fer una neteja definitiva, amb desratització inclosa. Potser, els
partits polítics després d’una experiència de dictadura tan llarga i
autoritària com la d’aquí – que no fa tant de temps per haver-la oblidat -
s’han preocupat més de rifar carnets i credencials de demòcrata, que no pas de
desenvolupar la democràcia, i la crispació, la mala maror i l’afició a tocar el
botet a l’adversari i, a vegades també, a l’amic que fa nosa per enfilar-se al
poder, han substituït la noblesa i l’elegància pel cop baix, la mesquinesa i la
mentida. La política, vista a través dels quatre o cinc partits que han
polaritzat l’escena en els darrers trenta-set anys – encara no hem empatat amb els
quaranta de dictadura - s’ha convertit en una mena de carnaval en què tot s’hi
val. començant per viure bé a la seva ombra i a l’esquena del poble.
Quan els ciutadans
s’enfurismen i posen el crit el cel cansats de ser l’ase dels cops, ho fan simplement
perquè estan farts de pagar la timba dels sous, sobresous, comissions i rectories
vitalícies que es paguen amb els seus impostos, mentre els polítics els hi desmunten
peça a peça, amb sadisme rapinyaire inclòs, l’estat del benestar. I quan els
responsables d’aquest femer tenen la barra de justificar-se dient que han
perdut la memòria o que en les seves organitzacions qui talla el bacallà de
veritat no és el president o el secretari general, sinó el tresorer, és que a
sobre de mofar-se’n de la ciutadania la prenen per cretina. Suposo que
recordareu aquelles solemnes manifestacions, fetes en sagrada seu parlamentària, que a un determinat
partit qui porta l’economia té tant de poder i autonomia de gestió que es
podria vendre patrimoni sense la complicitat de cap altre dirigent. Potser sí
que és així com ho pelen, però si és veritat tenen mala peça al teler; fins i
tot l’entitat més senzilla, una simple comunitat de veïns per exemple, sap que
la clau de la caixa no la pot tenir només una persona. I que consti que, a la
meva manera de veure, la regeneració de la política no passa, només, per qüestionar,
amb més o menys raó, què cobren els polítics, sinó en tenir la certesa que la seva
feina pel benestar del poble es mereix els sous que es reparteixen. Ara bé, que
no abusin cobrant deu vegades més que el sou mig d’un ciutadà, perquè ningú
necessita sopar dues vegades. I s’ n’hi ha cap ha de ser perquè passa fam, no
perquè es dediqui a la política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada