Qui us sembla que perjudica més la
societat, el mentider barroer i descarat, el que diu mentides pietoses o el que
enverina l’ambient amb mitges veritats? A mi, francament, els que em fan més
ràbia i por són els darrers. El mentider compulsiu, en un moment o altre la
vessa i queda atrapat en la seva pròpia trampa. El que emmascara la veritat perquè
aquesta no sigui tan dolorosa, després de tot ho fa a fi de bé, no per malícia.
Però el que va escampant mitges veritats és el més perillós, perquè el propòsit
que el mou a actuar com un fals, no és honest sinó recargolat, tèrbol i
traïdorenc. La majoria de les vegades, la seva conducta esbiaixada obeeix al
principi de embolica que fa fort. Si aquest mètode s’utilitza en els negocis
malament rai, però si se’l fa servir com estratègia política, la confusió que
crea entre la ciutadania pot tenir greus conseqüències, no només en quan a
empastifar i enrarir la credibilitat, sinó fent versemblants una mar de
sospites insinuades sense faltar del tot a la veritat, però passant-li el ribot
per deformar-la en profit d’interessos de partit. I aquest virus sol atacar més
quan un poble està empantanegat en alguna cruïlla important de la seva història,
com ara nosaltres amb el sobiranisme.
Un
exemple encara tendre de veritat a mitges és la que ahir anava amunt i avall a
la xarxa i als mitjans de comunicació: “l’Eurocambra impedeix a un eurodiputat
escocès redactar un informe sobre les conseqüències de la secessió d’un territori
d’un Estat membre de l’Unió Europea”. I a tots els comentaris, alguns signats
per respectables patums, s’insinuava que darrera d’aquest veto hi havien els
socialistes espanyols revestits amb la pell de Satanàs posant pals a la roda del
dret de decidir. I després d’assabentar-se’n de la brama, molts sobiranistes de
bona fe es van indignar, una vegada més, contra els sociates que volen fer la punyeta. Ara bé, la veritat
complerta no es corresponia ni de bon tros amb la mitja veritat que interessadament
algú va fer circular, fent veure que s’havia impedit un estudi que abonava la
viabilitat d’una secessió en el cor d’Europa. Però, vet-aquí, que el diputat escocès
era un laborista que, precisament, s’oposa al referèndum de l’any vinent a Escòcia
i, per extensió, a les dèries independentistes de qualsevol altre territori.
Per pur sentit comú, doncs, per què s’hi hauria d’oposar el PSOE si l’informe nonat
acabaria recolzant les seves tesis en contra del sobiranisme? Ells en sabran
els motius, però no eren els que se’ls hi van encolomar a benefici d’inventari.
Si les coses s’expliquessin amb tots els ets i uts, ens estalviaríem de fer
mala sang i als ciutadans rasos no se’ns voldria fer combregar amb rodes de
molí, com si fóssim uns cagamandurries que ens ho empassem tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada