Follow by Email

dimarts, 6 d’agost de 2013

AUTOPSIA A LES CAIXES D'ESTALVI

            Com tots sabem, al Parlament es va esbudellar en sessió pública i televisada el cadàver de Catalunya Caixa, devoradora de les caixes de Manresa i  Tarragona, actuant de forenses forçats els seus principals dirigents els darrers vint i escaig d’anys. Amb tantes eminències intervenint en l’autòpsia va passar el que era d’esperar: tants de caps tants de barrets, i la víctima encara no se sap de quin mal va morir. Amb l’única cosa que tots estigueren d’acord, apart d’esbandir-se la culpa, és que quan va entrar en coma irreversible la Caixa ja estava catalèptica. Un dels prestigiosos oficiants en aquesta cerimònia de la confusió fou el professor Serra Ramoneda, el qual ha precisat en un informe complementari del seu primer diagnòstic,  publicat diumenge passat a “La Vanguardia”, que el problema de les caixes en general era que s’havia trencat el motllo de què estaven fetes, en particular la regla d’or en quant a remuneracions: la més alta no podia superar nou vegades la més reduïda. Quan uns principis fundacionals tan assenyats es van esbocinar apostant pel “Harvard style”, el model social de les caixes d’estalvi es va desvirtuar. “Només n’han sobreviscut de la infecció dues caixes – remarca el senyor Serra -, Pollença i Ontinyent, precisament les úniques que s’han mantinguts fidels al model original”.


            Referint-se al que titlla de “Harvard style” no es mossega la llengua: “...la contractació de persones externes a la caixa per ocupar càrrecs als esglaons superiors de la jerarquia, enlloc de ser fidels a la tradició del mètode d’ascens intern, va suposar que a la majoria d’aquests talents – reclutats de vegades per cercatalents – els era indiferent la fórmula organitzativa i el projecte social de l’entitat a la que s’incorporaven. No distingien entre un banc i una caixa d’estalvis, malgrat ser dues espècies diferents. El que els motivava era la remuneració i les possibilitats de millora ...” Trobo bé que quan es fa una autòpsia no s’amagui la veritat: al malalt ja no li ve d’aquí que es sàpiga perquè li varen fer figa els ronyons, el fetge o el cor, però les conclusions dels anàlisis poden ajudar a prevenir que tumors semblants facin metàstasi. I després d’una autòpsia, naturalment, ha d’intervenir d’ofici la justícia per si de cas, imputant o sobreseient responsabilitats. Però en aquest país carregat de problemes, la justícia va a pas de tortuga malgrat cada dia apareixen als armaris de l’establisment nous cadàvers que al final s’esbudellen per les cantonades abans no arriben a la taula de disseccions. Si qui mana no es posa les piles, la pudor empestarà l’Estat i estabornirà la seguretat jurídica, amb el perill que qui faci endreça sigui la indignació popular. Els romans varen deixar escrita una terrible alternativa quan la justícia ranqueja: “silent leges inter arma”.     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada