Com
tots sabem, al Parlament es va esbudellar en sessió pública i televisada el cadàver
de Catalunya Caixa, devoradora de les caixes de Manresa i Tarragona, actuant de forenses forçats els
seus principals dirigents els darrers vint i escaig d’anys. Amb tantes
eminències intervenint en l’autòpsia va passar el que era d’esperar: tants de
caps tants de barrets, i la víctima encara no se sap de quin mal va morir. Amb
l’única cosa que tots estigueren d’acord, apart d’esbandir-se la culpa, és que
quan va entrar en coma irreversible la Caixa ja estava catalèptica. Un dels prestigiosos
oficiants en aquesta cerimònia de la confusió fou el professor Serra Ramoneda,
el qual ha precisat en un informe complementari del seu primer diagnòstic, publicat diumenge passat a “La Vanguardia”,
que el problema de les caixes en general era que s’havia trencat el motllo de
què estaven fetes, en particular la regla d’or en quant a remuneracions: la més
alta no podia superar nou vegades la més reduïda. Quan uns principis
fundacionals tan assenyats es van esbocinar apostant pel “Harvard style”, el
model social de les caixes d’estalvi es va desvirtuar. “Només n’han sobreviscut
de la infecció dues caixes – remarca el senyor Serra -, Pollença i Ontinyent, precisament
les úniques que s’han mantinguts fidels al model original”.
Referint-se
al que titlla de “Harvard style” no es mossega la llengua: “...la contractació
de persones externes a la caixa per ocupar càrrecs als esglaons superiors de la
jerarquia, enlloc de ser fidels a la tradició del mètode d’ascens intern, va suposar
que a la majoria d’aquests talents – reclutats de vegades per cercatalents –
els era indiferent la fórmula organitzativa i el projecte social de l’entitat a
la que s’incorporaven. No distingien entre un banc i una caixa d’estalvis,
malgrat ser dues espècies diferents. El que els motivava era la remuneració i
les possibilitats de millora ...” Trobo bé que quan es fa una autòpsia no s’amagui
la veritat: al malalt ja no li ve d’aquí que es sàpiga perquè li varen fer figa
els ronyons, el fetge o el cor, però les conclusions dels anàlisis poden ajudar
a prevenir que tumors semblants facin metàstasi. I després d’una autòpsia, naturalment,
ha d’intervenir d’ofici la justícia per si de cas, imputant o sobreseient
responsabilitats. Però en aquest país carregat de problemes, la justícia va a
pas de tortuga malgrat cada dia apareixen als armaris de l’establisment nous cadàvers
que al final s’esbudellen per les cantonades abans no arriben a la taula de disseccions.
Si qui mana no es posa les piles, la pudor empestarà l’Estat i estabornirà la seguretat
jurídica, amb el perill que qui faci endreça sigui la indignació popular. Els romans
varen deixar escrita una terrible alternativa quan la justícia ranqueja: “silent
leges inter arma”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada