Hi ha petits incidents en la vida quotidiana
de les persones, que poden desestabilitzar temporalment la seva ordenada
monotonia i, en alguns casos, desvetllar ànsies que es podrien ben estalviar.
Des de que t’entri un ratolí o un dragó a casa fins a haver se suspendre les
rutines diàries per una xacra inesperada. I ha gent més propensa que altra a
passar ànsia, és veritat, perquè a algunes persones tot se’ls hi fa un castell
i aquí ja entraríem en un terreny més delicat: però la majoria no podem pas
negar que hem patit petits atacs de pànic com a primera reacció a determinats
estímuls inesperats: l’exemple del ratolí o d’una filtració d’aigua de
procedència misteriosa, són explícits per il·lustrar aquests estats d’ànim, com
també podrien ser-ho el bombardeig sobre noves retallades de sous, pensions o
prestacions socials. Tanmateix, la majoria de la gent és cert que s’hi sobreposen
i ho superen posant en marxa uns mecanismes d’autoestima, però també n’hi ha d’altres
als quals desenvolupa el pessimisme i l’ànsia malaltissa, inclús anant més
enllà d’haver-se resolt satisfactòriament l’incident: i si torna a passar-me?
Per
aquesta raó, perquè hi ha gent més sensible que altra a la inseguretat i a la
sensació de fragilitat que comporta viure, des de la societat en general s’hauria
de procurar que estiguessin sempre a punt els contrapesos emocionals
imprescindibles per superar l’ànsia. Per exemple, donant resposta ràpida i radical
a denuncies ciutadanes derivades de problemes de convivència: sorolls,
brutícia, incivisme... Llegíem ahir en un diari que d’una casa okupada al bell
mig d’una ciutat important, després de setmanes d’exclamar-se els veïns i comerciants
per les molèsties, pudors i brutícia, els serveis municipals de neteja varen
treure tones de merda en dos containers, sense fer net del tot ni decretar-se l’expulsió
de les dues dotzenes de romanesos que se l’han fet casa seva, tot i que és
propietat d’un banc. Qui compensarà mai al veí tranquil, ordenat, net i meticulós
del patiment moral per l’ànsia que ha estat passant veient que ningú se l’escoltava?
I a aquell que no pot dormir els caps de setmana perquè la cridòria a la
sortida dels bars li fa la vida impossible i no sap a qui recórrer perquè ningú
li’n fa cas? La vida es tan curta que de petits, a les escoles i a les llars, s’hauria
d’ensenyar a conviure i a no fer passar ànsia als demés; però també a desenvolupar
cadascú de nosaltres mecanismes mentals de rebuig i control de cabòries fruit
de la por, de la incertesa o del fàstic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada