En
Manel, que aquest dies me’l trobo per tots els racons, ahir em va envestir tot
petant-se de riure: - “Ara sí que m’han deixat ben parat aquesta colla amb això
de la grossa de cap d’any, que s’han tret de la màniga per de mica en mica
omplir la pica”. Ja se sap que quan hom passa necessitat no pot ser llepafils i
no es poden fer rossegons de cap pa, inclosos els contaminats pel vici del joc.
Bé, parlem-ne: qui compra butlletes de loteria es pot considerar un ludòpata?
Una pregunta difícil de respondre, si és té en compte que les loteries nacionals
són una font d’ingressos que les hisendes estatals en teoria destinen a tapar
forats de l’assistència social. No podem, doncs, precipitar-nos en la resposta,
però si diguem que ja hi estem d’acord que amb les loteries es faci discriminació positiva, em sembla que ens
embolicarem en un jardí del qual serà complicat trobar-ne la sortida. Només cal
considerar que si abonem la loteria quan la manifasseja un govern, estarem
admeten que el fi justifica els mitjans i això no sé si els guardians de l’ètica
hi estarien conformes. Potser també els psiquiatres haurien de justificar per
quina raó jugar al casino, al bingo o a les carreres de cavalls, per exemple, és
un vici o una malaltia i, en canvi, apostar en les loteries patriòtiques té
butlla.
No
pretenc que se us posi malament el cafetó o el suc de taronja de l’esmorzar però,
escolteu, les coses són així. Potser sí que la rifa de Nadal s’ha d’entendre una
tradició - fins i tot cultural? - com les neules, els torrons, el pessebre o
l’arbre. La qüestió és si convidant a jugar-hi es contribueix o no a augmentar
el risc de caure en la ludopatia. Un alcohòlic que es vulgui desintoxicar no
pot tastar ni una gota de licor, sigui Nadal o Pasqua, ni que el consum tingui
finalitats benèfiques. Dispenseu, no vull aixafar la guitarra a ningú ni trencar-los
el plat bonic de la grossa de cap d’any; però, a part que no sé si hi ha tantes
peles per apostar en tantes rifes, és evident que la concentració en pocs dies
de dues grosses i de la torna del Nen, sembla una mica exagerat, sobretot en un
mes que la majoria dels pencaires veuran escantonada, també a la salut de la
pàtria, la seva paga extra. Som un país singular, divers i sovint tan pintoresc
que n’hi ha per llogar-hi cadires. Ahir m’explicaven uns que són d’una colla
d’amics jubilats, que es reuneixen de tant en tant per fer una bona xefla, i al
aixecar-se de taula deixen dos euros “per la corona”, en un gest de previsió sense
precedents. Això sí, es veu que per tenir dret al ram de flors damunt la caixa
s’ha d’acreditar una antiguitat de cinc trobades consecutives. Aquesta iniciativa
potser alguns diran que és un xic macabra, de la mateixa manera que uns altres
criticaran el govern de blanquejar el joc, amb l’excusa d’aplicar els beneficis
a bones obres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada