Veient
com alguns amics desitgeu bon dia temptant-nos amb plats que t’entren pels ulls
– penso amb en Miquel Pujolar, de La Sala, per exemple, que només de mirar-te
el seu repertori ja et ve salivera, – m’ha semblat que tenia de confessar-vos
una cosa que tinc clara, des de fa molt de temps: que t’ho pots passar molt bé
a taula, sense ennuegar-te a l’hora de pagar. El secret consisteix en saber trobar
el racó, la fonda o el restaurant on les coses que et serveixen tinguin el gust
del que realment són i que qui cuina no ho faci simplement per guanyar-se la
vida, sinó per passar-s’ho bé. A casa nostra tenim una de les cuines més variades,
antigues i riques d’Europa, per no dir del món, i no només gràcies al Bulli o a
Can Roca, que a l’edat mitjana els catalans ja donàvem lliçons de cuina, com es
fa palès al “Llibre de Sent Soví” o al
“Llibre del Coch”. A Barcelona mateix, pots fer una romeria per dotzenes de
petits restaurants de barri, entre la taverna i el bistró francès, on et
proposin plats del dia fets al xup-xup que t’hi llepes els dits, a un preu raonable.
A causa de les xurriacades de la crisi, és cert que cada dia en queden menys
que no s’hagin traspassat als paquistanesos, però la llista dels que segueixen
al peu dels fogons no te l’acabaràs en un mes, i ja no diguem als pobles.
En
Pla, que malgrat de gran es va tornar llepafils i desmenjat, sempre va apreciar
de la cuina dos ingredients de qualitat: la simplicitat i la substància. Ai, la
substància! Una samfaina on el pebrot tingui gust a pebrot i l’albergínia a albergínia,
podria ésser el paradigma de la substància. I com que cada terra fa sa guerra, els
catalans que anem tan ben servits no podem arrufar el nas per xovinisme davant plats
típics de la immigració perquè val la pena provar-los, sempre que ho fem ben entaulats
i no pas al taulell d’un estand de fira de mostres. La cuina ha de ser nutritiva,
diuen, però també s’hi ha de gaudir sense remordiments, que gaudir menjant no
es pecat; al contrari, fins i tot a la cuina se li pot trobar una derivada cultural
molt interessant i començant per reconèixer ànima d’artista sota la pell de
molts cuiners i cuineres. No obstant, jo em quedo amb els modestos artesans i artesanes
que des dels fogons casolans o des dels de petites tasques fan uns plats que hi
canten els àngels, a bon preu i allunyats del menjar ràpid de moda. Recordeu
aquell consell que si volies menjar bé paressis on o feien els camioners? No
era cap llegenda urbana. Avui, amb la crisi, potser els camioners passen amb una
mossegada, però paladejo encara uns ous ferrats, amb les puntes ben cruixents,
acompanyats amb albergínia fregida amb sucre enlloc de sal, que em varen servir
en un d’aquests restaurants de carretera, prop de Figueres. No sé si era un experiment
espontani o una recepta amb pedigrí, però aquella cuinera es mereixia dos petons
i, a més a més, em va sortir per quatre rals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada