Follow by Email

dilluns, 12 d’agost de 2013

TENIR VIDA INTERIOR

No teniu la sensació que massa gent sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola tot li pica i se sent incòmoda? Tinc por que ens trobem en les beceroles d’un problema, el qual pot ser important  si aquests símptomes d’inestabilitat emocional s’estenen. I el que em preocupa encara més és que aquesta mena de virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador, entre els que pateixen d’aquest mal, és que pertanyen a societats ahir opulentes, avui de capa caiguda. Això em porta a arriscar  una primera hipòtesi: als que no els hi falta mai de res no tenen temps per fer-se amics d’ells mateixos, per coneixes millor, per muntar-se una vida interior on aixoplugar-se quan se sentin sols. La soledat sense l’alternativa d’una vida interior pròpia és tan terrible que estic segur es troba en l’origen de la majoria de suïcidis. Les persones acostumades a passar privacions de tota mena han aprés, si us plau per força, a parlar-se, a fer-se amigues del clon que tots portem dintre i que uns en diuen ànima i altres consciencia. No entendre-s’ amb un mateix, no tenir un lloc on retrobar la tranquil·litat d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i, el que és pitjor, a les rampellades.


            Tenir vida interior no vol dir introversió ni portar una mena de vida contemplativa; potser la definició que s’hi acosta més seria un estat d’ànim que permet que no avorrir-se estant sol, és a dir: que no es necessiten estímuls externs per sentir-se viu. Quan no es pot passar sense gresca al voltant o estar penjat del mòbil o de l’ordinador per connectar-se contínuament amb amics reals o virtuals, qualsevol de les dues dependències no són més que excuses per a no pensar, i això vol dir que algun mecanisme de supervivència xerrica. Fugir de pensar, de reflexionar i d’analitzar primer els problemes amb un mateix, palesa que o bé és qüestió de falta de feeling o d’una crisi de confiança, i no sabria dir quin dels dos dèficits és pitjor. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà de la crossa d’un altre per tirar endavant i no li sortirà de dintre seu la capacitat de reacció ni la voluntat de superació. L’autoestima, precisament, neix d’una bona entesa amb un mateix. Com establir aquest bon rotllo no s’ensenya ni a les escoles ni a les esglésies, i tampoc no es tracta d’una vacuna que dispensin els hospitals i receptin els metges. La vida interior s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada...     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada