dilluns, 12 d’agost del 2013

TENIR VIDA INTERIOR

No teniu la sensació que massa gent sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola tot li pica i se sent incòmoda? Tinc por que ens trobem en les beceroles d’un problema, el qual pot ser important  si aquests símptomes d’inestabilitat emocional s’estenen. I el que em preocupa encara més és que aquesta mena de virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que totes les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador, entre els que pateixen d’aquest mal, és que pertanyen a societats ahir opulentes, avui de capa caiguda. Això em porta a arriscar  una primera hipòtesi: als que no els hi falta mai de res no tenen temps per fer-se amics d’ells mateixos, per coneixes millor, per muntar-se una vida interior on aixoplugar-se quan se sentin sols. La soledat sense l’alternativa d’una vida interior pròpia és tan terrible que estic segur es troba en l’origen de la majoria de suïcidis. Les persones acostumades a passar privacions de tota mena han aprés, si us plau per força, a parlar-se, a fer-se amigues del clon que tots portem dintre i que uns en diuen ànima i altres consciencia. No entendre-s’ amb un mateix, no tenir un lloc on retrobar la tranquil·litat d’esperit quan totes van mal dades, porta a la desesperació i, el que és pitjor, a les rampellades.


            Tenir vida interior no vol dir introversió ni portar una mena de vida contemplativa; potser la definició que s’hi acosta més seria un estat d’ànim que permet que no avorrir-se estant sol, és a dir: que no es necessiten estímuls externs per sentir-se viu. Quan no es pot passar sense gresca al voltant o estar penjat del mòbil o de l’ordinador per connectar-se contínuament amb amics reals o virtuals, qualsevol de les dues dependències no són més que excuses per a no pensar, i això vol dir que algun mecanisme de supervivència xerrica. Fugir de pensar, de reflexionar i d’analitzar primer els problemes amb un mateix, palesa que o bé és qüestió de falta de feeling o d’una crisi de confiança, i no sabria dir quin dels dos dèficits és pitjor. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà de la crossa d’un altre per tirar endavant i no li sortirà de dintre seu la capacitat de reacció ni la voluntat de superació. L’autoestima, precisament, neix d’una bona entesa amb un mateix. Com establir aquest bon rotllo no s’ensenya ni a les escoles ni a les esglésies, i tampoc no es tracta d’una vacuna que dispensin els hospitals i receptin els metges. La vida interior s’ha d’anar conreant dia a dia, pessic a pessic, trompada a trompada...     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada