No teniu la sensació que massa gent
sembla estar renyida amb ella mateixa? Que quan es queda sola tot li pica i se
sent incòmoda? Tinc por que ens trobem en les beceroles d’un problema, el qual
pot ser important si aquests símptomes
d’inestabilitat emocional s’estenen. I el que em preocupa encara més és que
aquesta mena de virus no ataca a un segment de població determinat, sinó que totes
les edats, sexes i ètnies hi estan igual d’exposades. L’únic comú denominador,
entre els que pateixen d’aquest mal, és que pertanyen a societats ahir opulentes,
avui de capa caiguda. Això em porta a arriscar
una primera hipòtesi: als que no els hi falta mai de res no tenen temps
per fer-se amics d’ells mateixos, per coneixes millor, per muntar-se una vida
interior on aixoplugar-se quan se sentin sols. La soledat sense l’alternativa d’una
vida interior pròpia és tan terrible que estic segur es troba en l’origen de la
majoria de suïcidis. Les persones acostumades a passar privacions de tota mena
han aprés, si us plau per força, a parlar-se, a fer-se amigues del clon que
tots portem dintre i que uns en diuen ànima i altres consciencia. No entendre-s’
amb un mateix, no tenir un lloc on retrobar la tranquil·litat d’esperit quan
totes van mal dades, porta a la desesperació i, el que és pitjor, a les rampellades.
Tenir
vida interior no vol dir introversió ni portar una mena de vida contemplativa;
potser la definició que s’hi acosta més seria un estat d’ànim que permet que no
avorrir-se estant sol, és a dir: que no es necessiten estímuls externs per
sentir-se viu. Quan no es pot passar sense gresca al voltant o estar penjat del
mòbil o de l’ordinador per connectar-se contínuament amb amics reals o virtuals,
qualsevol de les dues dependències no són més que excuses per a no pensar, i
això vol dir que algun mecanisme de supervivència xerrica. Fugir de pensar, de
reflexionar i d’analitzar primer els problemes amb un mateix, palesa que o bé
és qüestió de falta de feeling o d’una crisi de confiança, i no sabria dir quin
dels dos dèficits és pitjor. Una persona eixorca de vida interior sempre dependrà
de la crossa d’un altre per tirar endavant i no li sortirà de dintre seu la capacitat
de reacció ni la voluntat de superació. L’autoestima, precisament, neix d’una
bona entesa amb un mateix. Com establir aquest bon rotllo no s’ensenya ni a les
escoles ni a les esglésies, i tampoc no es tracta d’una vacuna que dispensin
els hospitals i receptin els metges. La vida interior s’ha d’anar conreant dia
a dia, pessic a pessic, trompada a trompada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada