UNA QÜESTIÓ D'ÈTICA

            Ara el gran debat sobre la corrupció sembla que es centra en determinar si estar imputat en la investigació d’un presumpte delicte és o no causa suficient perquè un càrrec públic hagi d’allunyar-se, temporal o definitivament, de l’administració o de la política. Des del propi rei d’aquest galliner fins a la darrera lloca política que té pollets implicats en algun merder, tots estan capficats en qüestionar si estar imputat és ignominiós “per se” o no n’hi per tant, i un polític no s’ha d’abstenir de res malgrat l’ombra de la sospita plani sobre qualsevol que toqui i tots els seus actes siguin motiu d’escàndol. El curiós del cas és que tothom coincideix en que estar imputat és una llàntia imperdonable, que només es neteja amb la dimissió, quan els porcs són els del galliner del davant. Per aquesta raó, és tan difícil que arribin a un consens els que estan enganxats a l’escó o a la menjadora amb engrut. Fixeu-vos que de corrupte no en pot ser tothom, només poden entrar al gremi si es toca poder. No hi ha cap perill que els que no remenen cireres siguin temptats per ningú, llevat que els vulgui ensibornar per fer-se una fotografia junts o perquè signin un autògraf..

            A la meva manera de veure, però, aquesta qüestió l’estan enfocant malament els cervells dels aparells dels partits: no es tracta de si una imputació és pecat mortal o venial, per posar un exemple que l’entengui tothom. Es tracta d’una qüestió d’ètica individual i no d’estètica social. El professor Aranguren va escriure trenta anys enrere un assaig sobre ètica i política i la va clavar des del primer capítol: “L’ètica és una qüestió personal. És cada persona qui, examinant i escoltant la seva consciència, en un moment determinat de la seva vida ha de decidir què ha de fer, com ha d’actuar”. Els deu manaments presumptament rebuts de mans de Déu, en un moment donat durant la febrada marxista i existencialista varen ser reemplaçats per l’ètica individual. En política ningú arriba a ser un gran mentider o un gran manipulador, si primer no s’ha mentit a si mateix i ha manipula la seva consciència. Per tant, repeteixo, la qüestió no és si un imputat en un presumpte delicte ha de dimitir, sinó d’escoltar la seva consciència i decidir el comportament d’acord amb els seus valors. És pot comprendre que per a una persona injustament acusada d’un delicte que no ha comès sigui molt fotut tirar la tovallola i, en aquest supòsit, jo seria el primer que, si m’hi trobés lluitaria pel meu honor; però, per desgràcia hi ha precedents a paletades de persones que ho han negat tot mentre han pogut, tancant la consciència l’han tancat al quarto de les rates. En resum: la regeneració de la política s’ha de fomentar institucionalment, sí; però, quan els polítics van escassos de valors morals i a la consciència ni se l’escolten, tenim mala peça al teler, francament.