LLIÇONS DEL CARNESTOLTES

            Malgrat la crisi, les rues del Carnestoltes van omplir aquest cap de setmana els carrers de pobles i ciutats. Deixant de banda les convocatòries més tradicionals i espectaculars, on hi estaven en joc interessos turístics, vull centrar l’atenció en les rues populars i, sobretot, en tres aspectes d’elles que em semblen dignes de reflexió: la il·lusió de la canalla, la imaginació de les disfresses i l’escarni terapèutic del que ha amoïnat de la vida pública els darrers mesos. El carnestoltes, que pràcticament van escombrar dels carrers, durant quaranta llargs anys, els xarucs i decrèpits devots de la penitència quaresmal i de l’abstinència de costums paganes, s’ha consolidat a bastament després de tres dècades de practicar la sana disbauxa, i jo diria que alguns dels fanàtics d’avui són aquelles criatures que van desfilar a la primera rua després de la dictadura en cotxet, o a coll i bé del pare.

            En quan a la imaginació de les disfresses, he observat que una majoria no eren de les prefabricades que es podien comprar a grans magatzems o a les botigues de barri, sinó voluntaristes combinacions de vestits vells, paper, cartró i coloraines, que la mainada, amb l’ajuda de pares i mestres s’havien empescat en tallers a les pròpies escoles, quasi des de reis. Aquesta manera de preparar la festa, a part de contribuir a netejar les teranyines del terrat airejant la inventiva i la fantasia, ha estalviat un munt de diners ajudant així a fomentat el sentit de treball en equip, també a l’hora d’anar de gresca. Finalment, es podien veure disfresses casolanes que eren vertaderes obres d’art en el gènere de la mofa, no pel seu valor material, sinó per la manya i l’enginy caricaturesc posant en evidència, sobretot, les històries de corrupció o d’injustícia social amb tota acritud, però fotent-se’n. Potser tota aquesta gent que va sortir ahir al carrer disfressada d’optimisme darrere el rei dels poca-soltes, esperava que tots els seus maldecaps i migranyes es cremin a la foguera de dimarts vinent, quan s’enterri la sardina. I acabo referint-me a una pancarta que exhibien els nanos d’una escola, i que resumia l’esperpèntic espectacle amb un toc de realisme escruixidor: “si aquest és el món que ens espera, no volem créixer”.