Follow by Email

dissabte, 9 de febrer de 2013

PROVOCACIONS GRATUÏTES


            Que el duc organitzi una xefla al Via Veneto, que el govern pretengui fer empassar a Catalunya el rebuig a les corrides de toros i que presenti recurs a la resolució soberanista del parlament català són provocacions innecessàries i gratuïtes, quan només falta una gota perquè vessi el vas. I penso que seria una altra provocació afegida que algun sòmines surtis amb el ciri trencat de que són actuacions legítimes, perquè quan la provocació pot trencar la convivència social no hi ha legitimitat que valgui per amagar la intenció d’emprenyar i prou. Enmig de tants desnonats de casa seva i de tants ciutadans empobrits de veritat per causa de la crisi engegada per especuladors, lladres i governants incompetents, que el dia que el duc se’n riu de la justícia, no pagant la fiança per la seva responsabilitat civil en un cas de malversació de cabdals públics, se’n vagi a sopar a un restaurant emblemàtic és una provocació pròpia només d’un pocavergonya. I si la infanta no li va parar els peus abans d’entrar-hi, vol dir que tampoc gira gaire rodona a l’hora de no tocar el botet als que mantenen, a contracor, una monarquia que ha perdut la carta de navegar.

            Tanmateix, que un grapat de nacionalistes espanyols es vulguin pixar en una decisió del parlament que abolia les corrides de toros en el territori català és una provocació en tota regla perquè en el rerefons no hi ha la defensa dels pretesos drets d’una afició nostàlgica, sinó la imposició en nom d’una pretesa cultura, de la ideologia nacional unificadora que amb l’excusa del toro, el que vol es esclafar sentiments i valors dels que n’estan farts d’escarnis i befes. I això ens porta a la tercera provocació: portar al Constitucional el dret a decidir un poble el seu futur nacional, tractant d’impedir-ho amb el sistema més totalitari que existeix: emmordassant el ciutadà perquè no pugui parlar, estacant-lo  de mans i peus amb tracamanyes econòmiques i legals perquè passi gana i no  es pugui moure a lleure. Ja fa dies que ho vaig dient, perquè em preocupa molt que no es posi una mica de seny i es comprengui, repassant la història, que a un poble no se’l mata a pessigades, i que no es pot caure més baix quan s’està en una posició de domini que provocant o humiliant els ciutadans, com si mai la truita pogués tombar-se.            

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada