Follow by Email

dissabte, 16 de febrer de 2013

"L'HONORABLE BALDIRI ROC" - vuitè capìtol


8
En Bernat, que no acompanyà als que havien sortit d’inspecció, es concentrava en les explicacions que escoltava, com si les estigués processant lentament per avaluar-ne les conclusions definitives. Com que tothom es va quedar bastant desinflat pel que sentia dir, en Bernat va intentar encoratjar-los assegurant que la situació no era tan desastrosa i que no trigaria en arribar el moment d’abandonar aquell refugi en condicions acceptables, abans no escassegessin les subsistències.
No obstant que les probabilitats no fossin precisament com per repicar campanes, en Bernat sabia que n’hi havia prou amb una lleugera esperança, per petita que fos,  com a revulsiu per a no defallir.
En aquesta mateixa línia de motivar-los i entretenir-los amb projectes estimulants, traçà - molt segur del què es feia - tres prioritats immediates per a l’endemà del dia que abandonessin parcialment el refugi: buscar mitjans de transport i maquinària per obrir-se camí entremig de les ruïnes i netejar el més imprescindible; trobar un indret idoni per instal·lar-s’hi definitivament, amb unes mínimes garanties i, finalment, espellucar si quedaven més supervivents pels voltants.
També insistí en un precepte que haurien de tenir tots molt present a partir d’aquell moment, per tal de no fer-se falses il·lusions: l’ordre de valors a què estaven malacostumats fins llavors, s’havia trastocat radicalment. Calia fer-se, doncs, a la idea que coses considerades imprescindibles fins feia quatre dies, com per exemple els electrodomèstics, serien una nosa sense disposar d’energia. I que, per tant, s’havia de donar prioritat a recuperar tantes andròmines com es trobessin en bon estat, sempre que poguessin fer servei: roba, flassades i qualsevol tros de fusta que pogués fer-se servir per cremar.
Tanmateix, rescatar maquinària pesada o vehicles tot terreny - per exemple els dipositats en alguns dels aparcaments soterranis dels edificis oficials més propers que no s’havien ensorrat del tot, o a la caserna dels bombers que estava a tres cantonades - era fonamental, i s’havia d’intentar engegar tot el parc d’obres públiques, traient-ho a l’exterior per tal d’utilitzar-lo en la neteja, mentre quedés combustible als dipòsits.  
Tot això mestre Mateu ho va saber, repeteixo, perquè va arreplegar-ho pacientment, tibant de la llengua a testimonis de primera mà, aprofitant els moments propicis per remoure records tan sensibles. El cas és que, orientats per en Bernat, els supervivents del refugi de la conselleria aconseguiren, quan pogueren fer les seves primeres batudes per la ciutat, contactar amb d’altres supervivents com ells, que no sabien on dar-la perquè estaven a les últimes, vagant desorientats i desvalguts pels carrers gèlids d’una ciutat cadavèrica, i en avançat estat de descomposició.
Superats els primers moments de sorpresa i de recel, ensopegar-se amb altres persones fou, en part, motiu d’alegria i d’emoció per ambdues bandes. Segurament, però, l’encontre més decisiu per a la colla d’en Bernat fou el que tingueren amb una quadrilla de paletes que se n’havien sortit, abordant literalment el dia del daltabaix per la força bruta, la cambra cuirassada del Banc Central. La seva aventura era tan rocambolesca com, de fet, les de la majoria de supervivents, si les haguessin pogut escoltar totes: quan va esclatar el cel i la terra, justament es manifestaven a les portes del banc protestant perquè aquest havia retirat el finançament al projecte en que estaven treballant.  
Aprofitant el sobtat desconcert, dos dels paletes que havien fet de capatassos, precisament, en la construcció de la cambra de seguretat al soterrani. s’hi dirigiren decidits amb una dotzena de companys esglaiats, que arribaren al búnquer dels vips tot just abans que se’n barressin les portes. Entre empleats, clients i alguns dels manifestants, s’hi arreplegaren allà dintre una cinquantena de persones que a penes es coneixien. En principi fou un guirigall, però també en aquest cas el sentit comú va ajudar a posar ordre pràctic, malgrat que a alguns els hi costà resistir la tensió d’una clausura tan severa i traumàtica com aquella, però la majoria hi va aguantar, mentre no s’exhauriren les reserves de menjar i d’aigua.
Quan la quadrilla de paletes es toparen amb els supervivents més ben organitzats de la conselleria, feia dos dies que havien abandonat les oficines del banc i erraven desesperats, entremig del que quedava d’una ciutat que fou tan meravellosa, i que ara era com una gran dama acabada de violar per tot un regiment de salvatges, abandonada amb les cames encara obertes, al mig del carrer.
Una vegada intercanviades les mútues experiències i enganyada temporalment la gana i la set amb les poques provisions que la colla d’en Bernat els hi oferiren de compartir, anaren de cara a barraca sense embuts: uns quans que havien treballat en obres públiques s’avingueren a recuperar quanta maquinària pesada estigués en condicions de funcionar i l’endemà mateix, sense torbar-se gens ni mica, decidiren arribar-se fins al terme de Sant Feliu, perquè en Bernat havia fet memòria, que pels indrets del turó de Can Pasqual, a la serra de Collserola, un equip d’ecologistes desenvolupaven abans del daltabaix, més o menys apeixats des de la conselleria, un ambiciós programa pilot de supervivència en condicions ambientals extremes, els quals podien ser-los d’utilitat si estaven vius i aconseguien trobar-los.
Estigueren de sort.
La mitja dotzena d’expedicionaris que s’acostaren al turó, muntats damunt una de les màquines excavadores recuperades, se’n feren creus de trobar-se de cop i volta un home alt i escanyolit, palplantat davant del que semblava la porta d’entrada d’una mina excavada a la falda de la muntanyeta, armat amb una espècie de trabuc de grans dimensions. En Bernat, que aquesta vegada sí encapçalava la colla, va atansar-s’hi tot decidit, però a mig camí es parà en sec, quan aquell home li va cridar l’alto, amb veu serrada: - Para el carro! Digues-me primer qui ets i què busques.
Mentre en Bernat s’anava explicant com podia, resumint la situació en quatre paraules, darrere de l’home estrany aparegueren una dotzena més de personatges, entre ells tres dones, que a mesura que escoltaven la conversa se’ls hi notava a la fesomia un alleugeriment expectant. L’home que s’havia deixat veure primer i que semblava ser el que manava, es decidí a fer les presentacions, abaixant l’arma:
- Jo sóc en Llibert Poll i aquesta tropa que m’acompanya són els meus germans de fatigues: en Jaume, en Narcís, en Pol i la meva companya, la Montse Mallorquí, que potser us sona per les seves campanyes de denuncia del sobreescalfament de la terra. I aquest garrut és el nostre hereu, en Guillem. Però, passeu, passeu, no us quedeu pas a la porta!
Els sis expedicionaris no es feren repetir la invitació, entrant dintre d’una extensa galeria excavada sota el turó, amb les parets interiors allisades amb una capa d’una mena de guix molt decoratiu. S’endevinaven al fons de la galeria obertures que devien portar a altres compartiments de la mina, segurament reservats a la intimitat dels seus habitants. La galeria principal estava il·luminada per una mena de llum blanquinosa i tènue, estantissa però suficient per a no ensopegar. No obstant això, damunt d’una de les taules, al entrar els visitants s’hi va encendre un llum molt més potent, que permeté veure’s les cares els uns als altres, sense cap dificultat.  
En Lluís Poll s’avançà a la pregunta que endevinà li anaven a fer: - La nostra font d’energia prové del sol. Tenim plantat en el sostre del turó un bosc de plaques fotovoltaiques, que ens garanteixen anar-ho passant amb una relativa comoditat. De fet, eren precisament les energies alternatives en què estaven experimentant, molt abans que tot anés a prendre pel cul, i vàrem tenir la gran llet que les plaques no patissin cap desperfecte important durant el terratrèmol. Sort n’hem tingut! Sinó avui rai, no ho explicaríem pas. I vosaltres, com us ho vàreu manegar per a no espaterrar-la?
 En Bernat va explicar que al seu refugi disposaven d’un alternador, i de prou combustible per fer-lo funcionar durant unes quantes setmanes més. Que després de vora de sis mesos de quarantena forçosa - per evitar la contaminació - havien consumit sempre menjar precuinat, matant l’estona fent tota mena de projectes per tal de tenir estudiades totes les possibilitats de superar el mal tràngol, conscients que quan no poguessin estar-s’hi més al refugi, haurien d’espavilar-se. Per aquesta raó se’ls acudí d’explorar per si trobaven altres supervivents, abans de decidir-se a buscar un paratge idoni per establir-hi, si podien, un poblat definitiu.
En Bernat acabà per confessar que dirigir-se al turó havia estat fruit d’una inspiració de darrera hora, en recordar que un grup de científics i d’ecologistes hi treballaven amb la finalitat, precisament, d’investigar com una colla de persones podrien sobreviure a un desastre semblant al que estaven empantanegats, i refer-hi la vida. Pensava que si els trobava, tal vegada podria convenç-se’ls d’ajuntar esforços per superar plegats aquell trencacolls. De seguida quedà palès que la pensada d’en Bernat no queia gens bé, als seus circumstancials amfitrions.
La Montse fou la primera a esbravar-se: - O sigui, que ens vàreu menystenir i putejar des de la conselleria, fent-nos arrossegar i treure el fetge per la boca dotzenes de vegades, per aconseguir una miserable subvenció i, ara que teniu l’aigua al coll – vés tu quina casualitat! – us hem vingut a la memòria, pensant  que, si no ens havíem mort de gana o de fred, potser encara ens podríeu esprémer un xic més de suc.
 En Bernat es va quedar tot parat i no va saber com reaccionar davant una envestida com aquella, que vessava de ressentiment. Afortunadament, en Lluís Poll intervingué de seguida, per posar-hi vaselina: - No interpreteu malament els meus pares. No estan dolguts amb vosaltres especialment, sinó amb el que representeu. Des de la conselleria gairebé us en vàreu fotre de les nostres investigacions, marginant-nos tant com us va sortir dels dallonses. Els polítics no païren mai la nostra pretensió d’anar per lliure, de no voler sotmetre’ns a les seves conveniències, als refotuts plans semestrals i a totes les altres parides que s’inventaren per tal d’aprofitar-se descaradament dels resultats de la nostra feina, només per figurar i fer el fatxenda a la televisió i als diaris. Vàrem tirar aquest projecte endavant pràcticament endeutant-nos tots fins a les celles. Quan el conseller afluixava la mosca, l’escarransit viàtic que ens destinava sempre arribava a misses dites. No et refot, amb els polítics! Els polítics la saben molt llarga, però deixeu anar els funcionaris! Vosaltres sí que no teniu perdó de déu per marejar i marejar la perdiu, sense que tinguéssiu cap altra raó per ser tan fastigosos, que la de fer mèrits per convertir-vos en els escolanets d’amén preferits de qui manava.
 En Bernat, entomant en part la crítica per fer-se’ls seus, li va contestar en pla conciliador:- Au va!, esteu molt cremats i ho comprenc. Sé de què va tot això del que us lamenteu, i no intentaré pas buscar excuses. No crec, d’altra banda, que servís de res fer-ho ara. De fet, en la situació en què ens trobem tots plegats, només ens en sortirem si procurem fer-nos costat mútuament, deixant-nos de revenges i aprofitant el que cadascú pugui aportar-hi de profit.
 Mentre parlava, en Bernat s’adreçava principalment a en Llibert i a la Montse, ja que intuïa eren, en definitiva, els qui tallaven el bacallà en el turó. A més a més, en Llibert i ell devien ser si fa o no fa de la mateixa edat. Malgrat que l’aparença física d’en Llibert predisposava a creure que era un pur nervi, quan replicà en Bernat, s’expressà en un to de veu aplançonat, destriant les paraules a poc a poc, com si pretengués trobar sempre la més escaient i menys cantelluda, per tal de no ferir ningú: - El que ha dit el meu fill és ben veritat, però vós també teniu raó quan proposeu que ens deixem de punyetes. Per desgràcia, potser ni  posant-hi el coll plegats podrem sortir-nos-en d’aquest maleït atzucac. En qualsevol cas, em decanto perquè  val la pena d’intentar-ho. Almenys, ja no hi haurà cap conseller gamarús, per sort o per desgràcia, que pugui enredar la troca.
Mestre Mateu coneixia els detalls d’aquesta escena, d’haver-los-hi sentit explicar una dotzena de vegades al propi Bernat Llibre. I pel que sembla, no fou pas fàcil bastir entre els dos col·lectius de supervivents un clima de confiança, suficient com per tirar endavant la col·laboració mútua, sense topar contínuament per ximpleries.
Per sort, però, el seny del matrimoni Poll i el pragmatisme d’en Bernat sempre s’imposaren, abans que els conflictes no s’enfaristolessin i els hi espeteguessin als morros. Fins que, al cap d’una temporada d’anar trampejant la convivència quotidiana amb els estires i arronses inevitables, la crispació inicial es va relaxar per si sola i, com no podia ser d’altra manera, s’establiren inclús lligams sentimentals entre persones dels dos col·lectius. Precisament, en Quico era fill d’en Lluís Poll i de l’Ona, una de les supervivents del refugi de la conselleria.
Les primeres determinacions que prengueren conjuntament foren que - per tal d’aprofitar la infraestructura existent - les dues colles s’ajuntessin, establint-se a tocar del turó de Can Pasqual. Traient el màxim rendiment de les màquines i del combustible que havia requisat la colla d’en Bernat, es considerà prioritari netejar de brutícia tot l’entorn del turó. Els supervivents del ministeri, els del refugi del banc i quatre arreplegats morts de gana que s’hi afegiren encantats d’agafar-se a un clau roent, havien acaparat al refugi del turó tota mena d’endergues que consideraven que els podien ésser d’alguna utilitat, en un moment donat.
De fet, es dedicaren al pillatge frenètic, sistemàtic i desesperat de magatzems, de botigues i de llars no esfondrades del tot, d’on se n’emportaren qualsevol cosa teòricament aprofitable que hi trobaren entre les quatre parets. Però, sobretot, acapararen tant de combustible com van poder, per allargar fins al màxim l’operativitat de la maquinària pesant que aconseguiren rescatar els paletes, entre d’altres indrets, del parc mòbil dels bombers i dels tallers de la principal empresa constructora.
De manera que, en definitiva, la collita fou profitosa.
D’altra banda, a Can Pasqual disposaven d’aviram diversa i d’uns quants exemplars tant de bestiar gros com de menut, suficients per engegar unes quantes corts i fer-los a criar, ara que tenien més boques per alimentar. Tanmateix, tenien planter i llavors amb les quals assegurar-se collites suficients de verdures, llegums, cereals i farratge per als animals, una vegada s’haguessin consumit les reserves confitades o en conserva. Aquest aspecte de com omplir el rebost de subsistència era l’objecte específic de la investigació dirigida pels Poll, abans del daltabaix. Per tant, tots dos grups acabaren tolerant-se, si us plau per força, perquè es complementaven i es necessitaven.    
De seguida es féu palès – jo diria que pràcticament des de la primera assemblea - que les determinacions importants per a la comunitat les prendrien solidàriament en Bernat i en Llibert, ja que ningú més estava en condicions de discutir-los el lideratge. Per altra banda, l’empatia mútua que sentiren ben aviat l’un per l’altre, sense cap dubte va facilitar l’acceptació dels reptes més durs i, sobretot, de les renúncies més difícils d’empassar. La primera consigna que es va donar fou que, mentre les màquines seguissin operatives, calia aprofitar-les al màxim per subministrar materials amb els quals construir un poblat. La manera més senzilla d’aconseguir-ho, segons els entesos, era reciclant la runa dels edificis mig enderrocats: els maons que estaven en bon estat es feren servir per aixecar parets, i de tot el runam restant se’n féu morter.
Tal com ho decidiren, el poblat es contornejà a base de barraques de planta baixa, formant una quadrícula irregular i d’una sola peça per estalviar. Les teulades, l’element més important de la construcció, forçaven una pendent més o menys aconseguida, per tal d’evitar l’acumulació d’aigua damunt una estructura tan delicada i fràgil, puix estava feta a base de canyes, fang i capes de brea artesanal. Aquestes teulades descansaven sobre quatre parets d’obra, i mitja dotzena de pilastres improvisades amb troncs d’arbre tot just desbastats, tallades totes a la mateixa mida, les quals, a més a més d’apuntalar la construcció, servien per partionar els diferents compartiments de la barraca, penjant-hi cortines trenades amb vímets o amb canyes seques.
Durant unes quantes setmanes tothom estigué ocupat frenèticament en la construcció i en la decoració domèstica, aprofitant els nombrosos trastos que havien anat arreplegant d’esma, als quals sempre, sorprenentment, se’ls hi acabava trobant un destí pràctic o idíl·lic. En Llibert decidí que una vegada els de la seva colla abandonessin la mina excavada al turó, per traslladar-se a les barraques, aquell recinte emblemàtic es destinaria a ús comunitari, reservant-ne l’amplia galeria principal per a sala de reunions i la resta de galeries interiors per a infermeria.
Quan els Poll escolliren el turó de Can Pasqual per posar en pràctica les seves especulacions filosòfiques sobre la capacitat de supervivència de l’esser humà, no ho feren pas a la repetellada: aquell indret reunia un seguit de condicions, que el feien idoni per a desenvolupar-hi el programa científic que demostraria, a bastament, les seves teories.
La idea de perforar un tros de muntanya i construir-hi varies grutes habitables fou un gran encert, ja que sense renunciar a massa comoditats, gaudien d’una protecció natural contra les inclemències del temps i, segurament, aquest particular encauament fou determinant per esmorteir els efectes del daltabaix. Un dels enginyers que s’incorporaren temporalment al programa pilot, abans de fer carrera política, dissenyà una complexa xarxa de respiralls per on renovar l’aire i una altra d’evacuació de les aigües negres, així com la instal·lació damunt del turó d’aquell autèntic bosc fotovoltaic del qual ja us he parlat, que garantia la producció de l’energia suficient per al consum del refugi, fins i tot en el cas que algun dia se n’ampliés molt més la seva capacitat, com havia acabat succeint.
Tanmateix, es dotà els accessos a la mina d’un mecanisme que permetia deixar el recinte completament aïllat de l’exterior durant una llarga temporada, si convingués. Per sort, l’enginy funcionà perfectament en l’emergència posterior al daltabaix i les plaques solars, sorprenentment, tampoc no feren figa, de manera que la petita comunitat aplegada a l’entorn dels Poll no patí per manca de recursos, tot i que, conscients de la situació extrema que travessaven, procuraren malgastar-ne el menys possible.
Per tant, destinar la mina a necessitats comunitàries ho trobà tothom molt encertat, de seguida que la colla de Cal Pasqual i la del refugi de la conselleria inauguraren el poblat. De moment, es cregué oportú que a cadascuna de les barraques hi convisquessin un mínim de quatre persones. Considerant que, llevat dels Poll, no hi havia famílies estructurades convencionalment, es decidí que els demés es repartissin espontàniament en funció de les afinitats, simpaties o conveniències que s’haguessin desvetllat entre ells, des que ambdues colles s’havien agermanat.
Així fou com qui us he presentat com mestre Mateu i la seva mare compartiren sostre amb un dels paletes i una investigadora, companya de feina a la Conselleria. Una vegada instal·lats, pactades les zones comunes i les privades de cada barraca, es convocà la primera assemblea a la flamant sala de reunions. S’hi havien engiponat uns quants bancs rústics, amb elementals respatllers, fets a base de troncs d’arbre escampats per terra, formant un cercle. Com a mostra de respecte, tothom esperà que en Bernat o en Llibert prenguessin la paraula. A totes les fesomies es notava el cansament per l’esforç fet els darrers dies, que ara els sortia.
En Llibert, una vegada més, va repetir els quatre principis pels quals s’havia de regir la nova comunitat, declaració que en Bernat, amb cops de cap rítmics i enèrgics, no s’amagava de recolzar sense reserves:
- Aquí viurem com ho feren sempre el nostres avis: de la terra i del bestiar. Però sense haver-nos de preocupar, com abans, ni dels diners ni de les punyeteries. Hi podrem pujar els nostres fills segons les antigues tradicions, gairebé oblidades. Hem de procurar sobreviure sent autosuficients, en tot. Fiqueu-vos al cap que només tenim una única manera de sortir-nos-en d’aquesta prova amb que el destí ens ha doblegat l’orgull: parint fills sense vergonya ni escrúpols de consciència, sabent que tot el món, som nosaltres. Els fills seran els qui permetran a la nostra comunitat desenvolupar-se, enfortir-se, arrelar-se i aspirar a un endemà serè.                                 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada