QUINA MERDA SER POBRE!

            Les coses són com són: és molt més net i ben vist ser corrupte i ric que no pas innocent i pobre. I encara que sembli una exageració, quan la pobresa es desborda, els pobres comencen a fer nosa als que temen que quedi en evidència i sota sospita la legitimitat de no haver de mirar prim i de permetre’s el luxe de malgastar. Perquè una cosa porta a l’altra i ja s’han hagut de sentir que els hi costa massa poc fer diners, o com es deia en temps reculats: “el que tenen sembla que no s’ho han tingut de suar gaire”. Perquè la pobresa és la cara amagada de la injustícia i, com escrivia en Leonardo Boff, al defensar la teologia de l’alliberament: “el que més humilia al pobre es ser l’objecte de l’assistència social i de certes campanyes de solidaritat”. Ja que l’única cosa que desitja el pobre és que li retornin l’oportunitat de deixar de ser-ho, de recuperar la llibertat de no dependre dels altres per sobreviure. I no li agraden acudits com que quan el pobre menja pernil o és que està malalt o és que el pernil era dolent, perquè la dura realitat és que quan el pobre està malalt tampoc en menja, de pernil.

            Aquesta reflexió ve a tomb que l’altre dia em vaig topar amb un home encara jove, que tibava el carret d’una criatura, i que emparat en el besllum del capvespre, en un carrer cèntric, es va atrevir a acostar-se’m i demanar-me una ajuda. De pobre només en tenia els ulls tristos i una veu poc entrenada a pidolar. Li vaig donar tota la moneda solta que portava, uns quants euros, i aquell home em va estimar la mà sense que li pogués impedir, esmunyint-se de pressa entre els vianants avergonyit, doncs potser era la primera vegada. S’ha d’estar molt desesperat per actuar d’aquesta manera! I no em sortiu amb l’estereotip que alguns la saben molt llarga, perquè la pobresa és un fet real i no una estadística ni una picaresca. I quan te la trobes de cara a cara i només se t’acut posar-te la mà a la butxaca per treure’t aquell pesat del damunt, al pensar-hi et cau la cara de vergonya perquè comprens que amb l’almoina escadussera no resolts el problema de fons, ja que la pobresa no és una qüestió només de solidaritat, sinó de justícia social. A la meva manera de veure, caldria aprendre a no malgastar en coses prescindibles, deixant-se de sopar dues vegades només per fer-se veure, mentre hi hagi gent que no pot fer un àpat decent, ni decidir de què viurà la setmana vinent.