TRANSPARÈNCIA EN LES PENSIONS

            Fins fa quatre dies asseguraven la majoria d’entesos que l’envelliment constant de la població faria insostenible la “generositat” dels programes de pensions si no s’hi posava remei, ja que pel que fa a les contributives es preveia, matemàticament, un considerable dèficit pressupostari per la pèrdua massiva de cotitzants. D’aquí varen venir les tímides mesures, degut a la impopularitat, aplicades en els països del sud més tocats per la crisi, en el sentit de retardar l’edat legal d’accés a la jubilació o de retallar amb mesquinesa les pensions vigents. De fet, amb Espanya al capdavant, aquestes decisions varen ser tan poc raonables i buides de sentit comú, que es podrien considerar més aviat un maquillatge per fer callar el corcó de la senyora Merkel, que no pas exponents de la ferma voluntat de garantir el dret del treballador a percebre en el moment de la jubilació la pensió per la qual hagi cotitzat religiosament tota una vida laboral, lluny de la perversa utopia d’entestar-se en fer possible un benestar universal idíl·lic, per damunt de les possibilitats reals del país.

            Des de l’aparició l’any 1966 d’un informe de l’economista H. Aaron, titulat “la paradoxa de la Seguretat Social”, es va començar a debatre entre els països més progressistes del nord d’Europa l’optimització social dels sistemes de pensions, al adonar-se que el sistema clàssic de repartiment estava tan esgotat que provocaria un desequilibri patrimonial creixent, en cas de no definir tocant de peus a terra, un nou model mixt assenyat i sostenible. En canvi, aquí els governants varen preferir “tirar milles” per a no perdre els vots que els hi asseguressin la menjadora d’avui. La covardia dels polítics per a no perdre quotes de popularitat fent el que toca fer quan toca fer-ho, és de jutjat de guàrdia, i en el cas de les pensions més; ja que Espanya serà dintre de quaranta anys l’estat d’Europa amb una població més envellida per metre quadrat i alguna decisió amb sentit comú es deu haver de prendre perquè els pensionistes de demà no hagin d’anar a cobrar la pensió a cal mestre armer. Però el que fa vessar el got de la paciència és que, a més de no prendre mesures per garantir l’increment de cotitzants indispensable per equilibrar el sistema, no aclareixin ipso facto rumors cada vegada més insistents sobre la mala gestió del fons de reserva. Si en qualsevol àmbit de l’administració pública la transparència és indispensable, en el tema de les pensions és sagrada i, deixant de banda les declaracions de cara a la galeria i per consum intern, cal que es desmenteixin certs titulars de la premsa estrangera, que posen en qüestió l’ús que se n’està fent del fons de reserva de les pensions contributives.