L'HONORABLE BALDIRI ROC - (capítol novè)

9

  Poc abans de fer-se fosc, mestre Mateu es dirigí cap al lloc que en el poblat de Sant Feliu es coneixia com  “la casa de les ànimes”. No feia pas gaire més de trenta anys que, per acord de la majoria de supervivents, es decidí construir un equipament comunitari distint de la galeria principal de l’antiga mina de Can Pasqual, que s’havia fet petit. La casa de les ànimes tenia més de temple, que no pas de parlament, malgrat com a temple era força característic: per començar, no s’hi veia cap imatge, ni símbol religiós.

Les parets estaven totalment despullades i uns bancs rústics, formant varis cercles concèntrics, en constituïen tot el mobiliari. Al bell centre de la nau, sospesa d’un llenyam, una mena de llàntia en forma de gàbia es mantenia encesa nit i dia. Quan no estava ennuvolat, la llàntia brillava reflectint els raigs de sol ixent que penetraven, alternativament, per cadascun dels espiralls oberts a la paret de tramuntana. Quan això succeïa, s’interpretava com a senyal que la presència sobrenatural que protegia el poblat, s’havia arrupit una estona a redós de la llàntia, per reposar-hi en companyia de les ànimes.

La llàntia, doncs, era el màxim referent místic d’aquell lloc on mai s’hi celebrava cap mena de culte ni de cerimònia religiosa: la gent, simplement, hi entrava sempre que volia per asseure’s una estona, meditant o reposant en silenci a la seva empara. També quan s’havien de tractar qüestions empallegoses, que afectaven tota la comunitat, tothom hi acudia amb respecte, refiant-se de la protecció benèfica que es desprenia d’aquell símbol lluminós, per adoptar les decisions més apropiades per tirar endavant.

En la seva condició d’ancià més respectat, mestre Mateu presidia d’un temps ençà totes les assemblees, així com les cerimònies mortuòries, les quals no es feien mai sota el sostre de la casa de les ànimes, sinó a peu de fossar, on els cossos s’enterraven nus, embolcallats de fullam i colgats sota unes quantes palades de terra, sense cap ritual exprés, posant una simple referència personal del difunt, damunt una espartana tomba.

Tampoc no calia res més, doncs es tenia coll avall que les ànimes transmigraven i, per tant, quan una persona finava, les seves despulles deixaven de tenir cap interès material o sentimental: només tocava donar-les-hi sepultura quan més aviat millor, per respecte; però, sobretot, per motius higiènics.

És a dir: se les enterrava sense recança ni escarafalls, ja que les ànimes es consideraven la part més noble de la persona i un cop alliberades de l’embolcall mortal es creia que rondaven pacíficament al voltant de la llàntia, esperant tanda per posseir el cos del primer nadó que naixés. Tothom n’estava tan convençut d’aquesta creença, que quan anaven a la casa de les ànimes, procuraven concentrar-se en el record de llurs avantpassats, segurs que els esperits que vagaven lliures entre aquelles quatre parets, transmetien energia positiva als qui anaven a recollir-s’hi.

  La influència de les ànimes era tan palpable i constant, per a la majoria, que certament, res no hauria tingut sentit sense comptar amb elles. És clar que no tothom pensava de la mateixa manera. De fet, hi havia uns quants discrepants o dissidents, però no per ésser pocs renunciaven a mantenir-se lleials als principis de l’agnosticisme radical que defensaren en Llibert Poll i la seva dona, fins al mateix dia de la seva mort. No obstant això, els objectors no es negaven a assistir ni a participar activament en les assemblees, ja que tal com hem explicat, mai no s’hi oficiava cap mena de plegària ni de litúrgia col·lectiva. Aquella nit, quan mestre Mateu calculà que hi eren tots, alçant-se dret, va explicar el motiu de la reunió:

- Bona nit i bona hora! Us he fet cridar perquè en Quico aquesta tarda ens ha dut notícies un xic alarmants, es miri com es miri. Mentre ell i en Juli estaven treballant, han estat a punt de sorprendre’ls  un grup de desconeguts, que no sabem d’on poden haver sortit.

- Arapla! Que venien en busca de brega, potser? – preguntà en Lluc.

- No t’ho sabria pas assegurar – contestà en Quico-, de fet, nosaltres ens hem esmunyit com hem pogut i no ens hem pas deixat veure, tot i que no hem tingut temps d’endreçar del tot. Sospito, doncs, que poden haver-se adonat que passava alguna cosa estranya; però, si així fos, aquesta sospita també els deu haver desconcertat i, fins i tot, espantat una mica.

- Els heu sentit parlar? – intervingué un altre.

- Amb prou feines – respongué en Juli-; em sembla que més aviat estaven una mica cohibits i a la defensiva.

- No obstant - precisà en Quico -, no vaig entendre res de les poques paraules que es varen creuar entre ells. Però, m’hi jugaria el que vulgueu que no s’assemblava al català, més aviat jo diria que xampurrejaven mots que em sonen una mica, però que adés no sabria dir-te de què. No n’estic segur del tot,  però un dels que més repetien sonava ara com “onli”.

- El que em preocupa – digué mestre Mateu -, és que aquest incident significa que probablement hi han, no gaire lluny d’aquí, més supervivents del daltabaix; si es confirma aquesta hipòtesi, com a mínim s’ha de considerar una novetat preocupant. Fins ara no teníem raons per pensar que més enllà de can Pasqual, algú se n’hagués refet de l’ensulsiada; però, llavors, tampoc no s’entén que aquesta gent hagi tardat tant a donar senyals de vida. On s’havien ficat, i què han fet durant aquests anys?

- Teniu tota la raó –va aprovar l’home que havia parlat abans-, d’ensumar-vos problemes. Aquests mansos, siguin qui siguin, no ens portaran pas res de bo.

- I, doncs, què mos proposeu que fem? –preguntà decidit un xicot que destacava per la seva corpulència. -Suposo que no mos direu pas que hem de quedar-nos plegats de braços com sempre, oi?

- Veiam, Miquel, primer hem de procurar no esverar-nos massa – el calmà mestre Mateu, sabent del peu que calçava l’interpel.lant -. De moment no podem fer altra cosa que esperar a veure-les venir. Estarem a l’aguait i, per tant, no ens agafaran pas amb els pixats al ventre, però, reaccionarem segons com bufi el vent, no convé precipitar-nos ara per ara.

- Doncs no mos sembla encertat aquest capteniment de caguetes. Està molt bé predicar que no mos esvalotem, que tinguem paciència i que entre natros solucionem les picabaralles sense arribar mai a les mans, però ara són figues d’un altre paner – en Miquel, al adonar-se que tothom se l’escoltava amb atenció, s’hi recreà: – En una paraula, natros pensem que mos hem de bellugar de pressa, enlloc de fer-nos l’orni.

- I qui sou vosaltres, si es pot saber? – saltà en Quico, a punt sempre de  rebatre qualsevol retret que esquitxés mestre Mateu.

- Bé que ho saps qui som: el jovent, que no està per tantes collononades i romanços com suara el teu padrí – el reptà en miquel, sense donar-li treva.

- Carat, Miquel, ara sí que l’has dita grossa! – féu en Quico, tot arrambant-se-li, per provocar-lo -, és que jo, i en Juli, i tants d’altres, no som jovent també? Què t’estàs empatollant, camuflant-te sota la capa dels joves? ¿No t’adones que només sou quatre gats mal avinguts els qui tabalegeu sempre el galliner; aprofitant-vos que mestre Mateu és un tros de pa? Si de mi depengués ja se us haurien rebaixat els fums fa temps.

- Prou! – mestre Mateu es va remoure al seu seient, amoïnat –. Veiam si ho entenem d’una vegada per sempre tots plegats: a la casa de les ànimes s’hi ve a expressar cadascú el que pensa en veu alta, lliurement; a ningú l’ha d’ofendre que li portin la contraria. La gràcia de la nostra comunitat ha estat que sempre, després d’escoltar les opinions revelades a cara descoberta, ens hem sabut posar d’acord sobre com havíem de resoldre els problemes, per més complicats que hagin sigut. I no ens ha anat tan malament fins ara, em penso. Per tant, cal que ens mantinguem lleials al mateix tarannà pacífic i assenyat, sense deixar-nos endur per la rauxa o pel rampell d’un moment donat. Hem avançat pas a pas, si voleu; però, no ens ha faltat mai de res. Vivim passablement bé, i no crec que hàgim de canviar de comportament. De manera que us prego que ningú faci cap pas en fals, del que demà se’n pugui penedir. Estar-se quiets, a l’expectativa, no significa renunciar a defensar-nos, però només si cal – estava tan a prop d’en Miquel, que aquest no va gosar plantar-li cara, sinó que va abaixar la vista -. Ens hi tornarem, no en dubtis gens, si ens busquen les pessigolles; però, primer haurem d’assegurar-nos de qui són i què pretenen. Oi que hi esteu d’acord?

  Un murmuri sord d’aprovació va escampar-se per tota la nau, i mestre Mateu retornà al seu seient sense pressa, assaborint la satisfacció de comprovar, una vegada més, que mantenia intacta l’autoritat moral que li atorgava el fet de saber-se cordar les calces tot solet, sense pertànyer a cap de les dues nissagues – els Poll i els Llibre – enfrontades per vés a saber quines gelosies de temps reculats. Després d’un silenci calculat, va continuar:

- Vet-aquí el que farem: una colla escollida a mitges per en Quico i en Miquel pujaran cap al nord, rastrejant el flat dels forasters, intentant descobrir amb peus de plom què està passant; si és que passa res, és clar. Però, no vull que ningú prengui mal exposant-se més del compte. I, sobretot, féu el refotut favor de no acabar barallant-vos entre vosaltres, com us passa sovint darrerament. En cas de desavinença, qui prendrà les decisions, en nom meu, serà en Quico – encarant-se a tots dos, va concloure la seva intervenció després d’una lleugera pausa, que va aprofitar per clavar-li els ulls a un Miquel desconcertat, mirant-se’l de fit a fit: - Me’n puc refiar de vosaltres?          

  En Miquel, per tota resposta, es va decantar cap a en Quico i li va allargar una mà ben estesa, perquè tothom en fos testimoni del seu gest de concòrdia. Mestre Mateu, més relaxat, es tombà cap als que s’asseien darrere seu, tot picant-los l’ullet, com volent dir: - Sempre val més que la sang no arribi al riu.