Estem immersos en una
bombolla de brutícia que dóna la sensació que tot està empastifat, i el pitjor és
la incertesa de no saber quan passaran els escombriaires a fer net d’una vegada,
ni si els escombriaires són de fiar. L’atmosfera s’ha tornat tan irrespirable
que es corre el perill que la bona gent honrada acabi perdent els nervis, i
esclatin atacs d’histèria incontrolable. En uns moments delicats que el que fa
més necessitem és no perdre l’esperança i el nord, una part important de la
ciutadania es pregunta esparverada com és possible haver caigut tan baix com a
societat. I el pitjor, repeteixo, és la incertesa de no saber si tot el que es
fa córrer és cert. El dubte s’ha fet tan pervers, que al ciutadà no el consola
que es multipliquin les querelles d’uns als altres. El que vol el ciutadà són
explicacions creïbles, no plets que triguin a resoldre’s una eternitat. Que una
persona, com l’alcalde de Vic, retregui a uns tertulians que embrutar la memòria
d’un polític perquè els seus parents, actuant al marge de la política cometin
errors no està bé, francament, no ho trobo encertat. Si han fet quelcom irregular,
continuà l’alcalde, ja ho aclarirà la justícia.
Naturalment, el senyor Vila d’Abadal és referia als
rumors sobre dos fills del president Pujol, que es diu s’han acollit a
l’amnistia fiscal. Fa dies que es fa córrer i ningú ho ha desmentit
categòricament; al contrari, s’insinua que la filtració ha sortit del propi
ministeri d’Hisenda, que passa per ser el dolent de la pel·lícula. A la meva
manera de veure, en cas que sigui certa la brama i encara que afecti a particulars,
ves si empastifa la vida política, i se n’hauria de parlar sense embuts. Començant
per aclarir quin és el secret que fa possible acumular en pocs anys un racó tan
important, escatint també la raó per la
qual estava criant interessos, aquest racó, en bancs de l’estranger. Aquesta
incertesa és la que fa més mal de tot plegat. Però, també en fa que, si es
veritat tot el que circula, es vulgui desviar l’atenció fent el ploricó que
això és una revenja pels fums de sobiranisme, ja que aquesta porqueria
malauradament és de collita pròpia. A l’aspiració de tenir un estat propi tota
la bombolla de merda que li cau a sobre li fa molt de mal, és cert; però, si es
veritat tot el que és diu, reconeixem que som nosaltres mateixos qui ens estem
tirant pedres a la teulada. Des de Madrid, esclar que se n’aprofiten de la
situació! Però perquè som tan burros. Sort en tenim que l’exclusiva d’empènyer
i mantenir encès el caliu del sobiranisme no la tenen ja els polítics, sinó una
Assemblea Nacional de Catalunya, que es va desprendre a temps de tot el llast estèril
i eixorc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada