L'HONORABLE BALDIRI ROC - capítol setè

7

  El poblat que liderava mestre Mateu havia mantingut, per sentimentalisme, el topònim de la població que abans del daltabaix s’aixecava en aquell mateix indret: Sant Feliu.

Mestre Mateu hi anà a parar quan a penes tenia mesos i, evidentment, se’n recordava poc, per no dir res, del que ocorregué. Quan fou més gran, la gent que se l’havia afillat li comentaren - bastant per sobre, tot s’ha de dir - les peripècies viscudes. Però no va ésser fins molt de temps després quan, a base d’esgarrapar confidències, aconseguí espigolar engrunes de records manllevats a tothom, que li permeteren recamar com en un tapís la història del poblat. Avui en dia, més que per la seva condició d’ancià, pel fet de no pertànyer a cap de les famílies que es disputaren el control de la comunitat des de bon principi, era respectat com a pal de paller i referent moral. Circumstància que encara l’empenyia més a mantenir viva la memòria dels orígens, enriquint-la tot sovint amb nous detalls i matisos, esgarrapats amb paciència i perseverança.

Pel que sembla, segons els relats de testimonis directes, l’any 2070 n’esdevingué una de molt grossa per culpa d’un esverament nuclear, fruit de la temerària política que les potències que tenien collat tothom, havien posat de moda al no permetre que ningú els hi estossegués a la cara, sense tornar-s’hi immediatament. Quan més fútil fos la provocació, més inexorable tenia de ser l’escarment; era la subtil consigna que havien convertit en llei les potències que disposaven d’armes nuclears.

Mestre Mateu no havia pogut esbrinar encara, amb certesa absoluta, a través de la informació que anava recollint, qui va començar l’escalada que va provocar el desastre total – quan ells es referien al “daltabaix”, volien dir el mateix que els de la SVR, quan parlaven de la “gran patacada”-; però, tot li feia pensar que no foren, precisament, cap d’aquelles grans potències mundials que s’havien repartit el món, sinó que el misto l’encengué un país de segona o tercera categoria, com a conseqüència de la brivallada d’un governant immadur. El cas és, però, que en estar tothom massa calent i picallós, quan va sonar la primera senyal d’alarma es començaren a prémer els fatídics botons vermells de la defensa preventiva, en una histèrica falconada de cretinisme i esverament global inexplicables. De manera que tot fa pensar que unes cagarrines generalitzades davant una amenaça incerta, foren les culpables de la destrucció massiva del planeta.

Barcelona, com una de tantes poblacions de renom, més simbòlic que no pas estratègic, la veritat sigui dita, estava al punt de mira de totes les accions de represàlia i, per tant, no se n’escapà de rebre un impacte brutal, despietat, salvatge i definitiu, arrossegant bona part de Catalunya a l’esvaniment. Just a les dotze del matí del 21 de març de 2070, tota la zona metropolitana fou engolida per un gran núvol en forma de bolet i per una gegantina ona de més de vint metres d’alçada, que quan va recular uns dies després, arrossegava milers i milers de cossos, de carronya i de ferralla cap a la panxa d’un mar que s’ho empassava tot, com si tingués fam endarrerida.

Mestre Mateu no en tenia cap prova, i tampoc podia imaginar-s’ho, però durant molt de temps el va fer barrinar que més d’un testimoni coincidís referint que, enmig del daltabaix, va veure’s gent literalment xuclada per embuts formats entre els núvols. El fet és que la desbandada i el caos s’escamparen pertot, ja que malgrat les gratuïtes premonicions catastrofistes a les quals alguns governants no paraven de referir-se constantment en llurs incendiaris discursos - més aviat per tocar-se el botet uns als altres, que no pas perquè s’ho creguessin de veritat; aquell daltabaix apocalíptic, de fet va agafar la majoria de la gent pràcticament en calçotets.

És cert que alguns – els que s’ho podien permetre com un caprici més - s’havien preparat refugis més o menys ben condicionats, per si de cas els calia amagar-s’hi una temporada. Però, certament, es podrien comptar amb els dits de la mà els propietaris d’aquells búnquers que pogueren parapetar-s’hi a temps i en exclusiva. Més aviat es podria dir que molts passavolants usurparen una plaça en molts de refugis a empentes i rodolons, de pura xamba i no pas de forma organitzada ni pacífica.

Efectivament, la major part dels que se n’aprofitaren fou gent amb molta sort que, casualment, passava a prop d’alguns dels refugis mentre els seus propietaris els volien ocupar, en el moment precís de la tamborinada. En determinats edificis oficials i a las seus dels principals bancs, on s’havien enquibit sofisticats i ben proveïts cataus destinats a amagar-s’hi els capitostos en un hipotètic cas d’emergència, llevat de en ben poques excepcions serviren, més aviat, perquè empleats de segon rang tirant cap avall, se n’apropiessin a la valenta per posar-se a resguard de la que queia, fermant els furriats amb autèntica gasiveria i poca solidaritat, quan temeren que deixant-hi entrar més gent perillava la supervivència dels quatre espavilats que s’hi havien colat per la cara, en els primers moments de pànic.

Més endavant, dins de bastants refugis es produïren dramàtics episodis d’allò que podríem descriure com selecció natural, que només superaren uns quants: els que saberen adaptar-se a la realitat, fent servir ungles i dents per imposar-se als més dèbils sense manies.

Els testimonis que mestre Mateu havia aplegat al llarg de la seva recerca d’aquell terrible episodi, referien experiències vertaderament increïbles, en molts de casos brutals, tant des del punt de vista de la solidaritat més exemplar, com de la mesquinesa més fastigosa. En els refugis on hi hagué gent capaç de fer-se valdre i d’exercir un cert lideratge, la convivència fou més fàcil d’imposar, de suportar i d’administrar, malgrat les dificultats. Però en altres llocs on s’havia arrapinyat tota mena de persones, només empeses i encegades pel més primari instint de conservació, la histèria, el recel, la cobdícia i la traïdoria flagrants no permeteren arribar gaire lluny, i de seguida les friccions desencadenaren des de petites baralles a autèntics motins, acabant l’aventura per sobreviure com el rosari de l’aurora.

Per sort, mestre Mateu fou a parar al refugi construït dessota mateix de l’edifici que ocupava la conselleria del Canvi Climàtic - un dels més ben proveïts per a una eventualitat com aquella -, dels braços de sa mare, que treballava al departament d’aigües. Tots els que accediren a aquell refugi, una seixantena de persones, tenien en comú una certa afinitat intel·lectual i professional que, una vegada superat l’esverament inicial, permeté organitzar-se amb una mínima coherència i sentit de la disciplina.

Mestre Mateu era un nen de bolquers i l’única criatura, ja que la seva mare, en el moment de disparar-se l’alarma, li estava donant el pit al mateix lloc de treball - en comptes de fer-ho a l’escola bressol de la cantonada, com cada dia - perquè al laboratori anaven justos de personal a causa d’una de les periòdiques calipàndries, originades per algun d’aquells virus misteriosos que darrerament desenvolupaven patologies de les que no se’n sabia un borrall, i s’havia d’acabar un informe que el govern reclamava des de feia dies.

Degut a aquella urgència, doncs, mestre Mateu i sa mare sobrevisqueren els primers mesos dins del refugi, del qual no en sortí ningú fins que ja l’estiu anava camí de ser abatut. Afortunadament, els qui dissenyaren aquell catau ho feren a consciència i els reclosos temporals disposaren d’intendència i d’un repertori de recursos de tota mena per aguantar-hi, sense passar angunies, almenys mig any a tot estirar, si miraven prim.

També el fet que la majoria dels tancats haguessin participat en uns quants simulacres de supervivència en condicions extremes, va facilitar que les primeres setmanes les coses rutllessin amb certa disciplina, doncs malgrat el dramatisme i la brutalitat del daltabaix sobrevingut, aquells investigadors s’ho prengueren com una experiència impagable i fantàstica; talment com si estiguessin posant a prova, per fi, una hipòtesi només imaginada al llarg de molts anys d’especular amb la pura teoria. A mesura, però, que la situació es perllongava, s’adonaren que no es tractava pas d’un simple assaig, i que si es deixaven enfonsar anímicament, corrien el risc de fer-se’n la pell. Foren uns moments difícils que no estaven contemplats en els manuals de supervivència editats per la conselleria, i que s’hagueren de superar improvisant respostes imaginatives.

Per sort, un dels personatges atrapats en aquella ratonera era en Bernat Llibre, un reconegut ideòleg del moviment ecologista, que havia desenvolupat feia temps una tesi doctoral que va donar la volta al món, basada precisament en una situació crítica quasibé calcada a la que estaven emmerdats. Almenys això li permeté - des de bon principi – tenir les coses clares i no crear falses expectatives, intentant encolomar sopars de duro als companys de peripècia. Ell era conscient que es trobaven davant d’un repte transcendental, malgrat que procurava prendre-s’ho amb tot el deler del món per superar la pròpia paüra, impedint que ningú es posés una bena davant dels ulls. El que no s’esperaven - ni ell, ni cap dels altres refugiats - és que a la llarga la realitat fos molt més dura i dramàtica, de com podien haver-se-la imaginat mai.

Deixaren transcórrer quatre mesos de coll, fins que uns quants voluntaris, prenent totes les precaucions, descorregueren els panys i furriats de les portes cuirassades, per explorar per primera vegada la situació a l’exterior. Quan tornaren, al cap de no gaire estona, la seva ressenya de l’experiència fou desengrescadora: pocs edificis havien resistit l’embranzida del daltabaix, i fins on podia abastar la vista tot era devastació i més devastació, empastifat el paisatge per una mena de moc immens, que ho recobria completament tot. D’uns ufanosos jardins que hi havia davant de la conselleria en quedaven només els manyocs esquelètics d’unes soques amb quatre branques mutilades. Tampoc observaren cap mena de moviment, ni veieren insectes ni ocells volant, una de les quatre coses importants en que tenien de parar atenció. En canvi, totes les analítiques que feren de l’atmosfera van palesar que, si bé s’hi detectaven uns nivells de contaminació superiors als normals, l’aire no era tan irrespirable ni enterbolit com havien temut.